El partit polític català més important des de la recuperació de la democràcia darrerament ha comès dos errors greus que no s’acaben d’entendre. El fet inqüestionable és que els errors polítics no surten mai de franc i, tard o d’hora, sempre s’acaben pagant a les urnes. Els convergents ja ho estan experimentant amb una davallada important del suport popular, una davallada que no està gens clar que ja s’hagi aturat.
El primer error de pes va ser el canvi de nom del partit. Convergència era i continua sent una marca política excel·lent i són molts, convergents i no convergents, els que no han entès que es decidís enterrar-la. No és excusa la precària situació econòmica del partit —al capdavall, una situació que comparteixen gairebé tots els partits— ni les malifetes fiscals de Jordi Pujol i la seva família. Agradi o no, Jordi Pujol ja forma part de la història de Catalunya, i no precisament per aquest trist episodi fiscal sinó per una llarga trajectòria política, globalment positiva, que només des d’un sectarisme extrem es pot negar.
Relacionat amb el canvi de nom, el trist paper de Convergència en el congrés que havia de decidir el nou nom del partit és segur que no passarà a formar part del catàleg dels encerts polítics de la nostra història. I els primers intents fallits de registrar el nom del nou partit, tampoc, i això sense negar la més que evident intencionalitat política del Ministerio del Interior espanyol, sempre disposat a posar pals a les rodes a tot el que faci olor de català. Però l’actitud anticatalana del govern espanyol no pot ser mai una excusa; era d’esperar. Els polítics consideren que rectificar és acceptar l’error, i per això no ho acostumen a fer. Però si la nova direcció convergent s’ho mirés amb sentit crític, recuperarien l’antic nom, demanarien disculpes a la militància i debat tancat. L’altre error convergent va ser presentar-se a les eleccions amb Esquerra, però com que d’això ja n’he parlat sovint ara no repetiré els meus arguments. La conclusió lògica d’aquestes perilloses aventures transversals és que amb la llista conjunta s’han perdut vots. Ara demanaria que es fes un petit esforç intel·lectual: si, a Espanya, PP i PSOE es presentessin a les eleccions amb una llista conjunta, guanyarien vots o en perdrien? En perdrien, tant per la dreta com per l’esquerra. El votant decebut canvia tranquil·lament de partit; d’oferta alternativa no en falta. A Catalunya passa el mateix. L’opció política no és com una religió que es manté inamovible tota la vida.
