Hi ha una paraula que espanta potser encara més que la paraula “càncer” i aquesta és la paraula “bogeria”.
El càncer és un fet tan quotidià, en el sentit que tots coneixem algú que ho ha patit o potser nosaltres mateixos/as, que ja no és aquell monstre innombrable. Tot i així, segueix essent una paraula que inevitablement ens remet a la mort. La por a la mort física.
La bogeria, en canvi, segueix essent un mot tabú i potser un insult. Tant, que ni s’ utilitza pels professionals des de fa ni tant sols unes dècades per descriure tot aquell comportament o conducta humana incomprensible. Hem canviat la paraula “manicomi” per d’ altres que suavitzen la por a la pèrdua de la identitat i el reconeixement dins la tribu o societat.
I és que la bogeria ha passat de veure’s com un do a una malaltia mental, deixant un rastre divisori difuminat. Antigament i avui dia en algunes cultures, el xaman o la bruixa era el/a savi/a del grup, aquell que tenia connexió amb d’ altres realitats i oferia un altre punt de vista a la resta. Un escenari que queda llunyà en un món científicament tant avançat, on no és prou clar si genis com Einstein o Dalí eren també persones amb trastorns psicòtics i on és la clara diferència entre creativitat (més enllà de l’ estètica) i malaltia de la ment.
Les persones som complexes, no estem dividides en dos grups entre sanes i malaltes, entre les que tenim la raó i les que no. Cal obrir la ment i el cor per acollir les capacitats com a éssers humans i no només les limitacions que semblen no encaixar.
