Panorama

0

És cert que la clatellada de CiU no se l’esperava ningú. Hi ha moltes raons per explicar-la, però doctors té l’església per analitzar els resultats des d’un punt de vista polític. Però globalment la realitat és que al Parlament actual hi ha 87 diputats sobiranistes enfront de 48 unionistes. És important comprovar que l’independentisme no només no ha decaigut, sinó que ha augmentat considerablement, una situació que no podíem imaginar ni tan sols un parell d’anys enrere. A més, si volem ser realistes hem de comptar no només els diputats obtinguts sinó el total de vots emesos. Per tant cal afegir-hi els de Solidaritat malgrat no haver tret cap diputat. En aquestes circumstàncies (i deixant de banda els que hi pugui haver al PSC -que n’hi ha, i força-), hem passat d’un milió i mig de vots independentistes a les eleccions del 2010 a més d’un milió vuit-cents mil el 2012. Però a més de la quantitat, cal tenir en compte que l’independentisme clar i net, sense ambigüitats, s’ha incrementat i molt. Aquesta és la visió que més destaca la premsa estrangera. Només cal donar-hi un cop d’ull. En canvi, la premsa espanyola ho ha silenciat. Li interessa més una altra cosa: carregar-se el president Mas com sigui. No ha tardat ni un dia a parlar de fiasco i demanar-ne la dimissió. I no s’aturaran davant de res. Sabem com les gasten i seguiran amb les amenaces, manipulacions i calúmnies com han fet fins ara. És evident que serà més difícil governar si les posicions dels partits es mantenen inalterables, i podem acabar donant el trist espectacle del darrer tripartit barallant-nos entre nosaltres (d’això ja en sabem prou i massa) mentre a Madrid es freguen les mans. Tothom hauria de ser molt conscient que la independència només s’assolirà amb un govern fort i estable. Hi ha també una altra possibilitat, amb un risc evident: que el govern de Madrid faci una oferta de finançament prou temptadora com perquè CiU renunciï al plantejament d’un estat propi, amb unes finances pròpies, i es plantegi un sistema semblant al concert basc, que era la principal pretensió de CiU en les darreres eleccions. No dubto que un personatge tan sinistre com el senyor Duran ho acceptaria immediatament. Però també hi ha el poble, una societat civil i organitzada que no pot permetre fer ni un pas enrere. Les entitats sobiranistes han estat la força real del procés i han posat al davant una persona que, tot i no ser ideològicament independentista, ha sabut escoltar i liderar el clam popular sobre tot després de la manifestació de la Diada. Ara cal mantenir-lo al seu lloc i marcar-lo perquè no es desviï dels compromisos adquirits. Això vol dir unitat d’acció, tant en el Parlament com al carrer. Un govern feble pot tenir suports estables sempre que es mantinguin les promeses. I mentrestant, nosaltres, gent de carrer, hem d’anar treballant com fins ara. Estem lluny encara de l’objectiu, però pas a pas ens hi anem acostant. És important el treball diari, de boca-orella, sense demagògia, però explicant bé els avantatges d’un país independent. Els resultats d’un referèndum haurien de ser contundents. Estem millor que mai, però no hem arribat a port. Josep M. Carreras