Èdip. Autor: Sòfocles. Versió: Jeroni Rubió. Dramatúrgia: Marc Artigau i Oriol Broggi. Direcció: Oriol Broggi. Amb: Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon. Producció: Teatre Romea. Teatre Municipal l’Ateneu, 28 d’octubre 2018. 19h
Que una mare li digui al seu fill: “Tan de bo no arribis a saber qui ets”, mal auguri. Tan terrible com les profecies que els oracles van fer a Èdip, rei de Tebes. “Matarà el seu pare, es casarà amb la seva mare i serà pare dels seus germans.” Una tragèdia que, per si no fos prou, pagarà amb el càstig que ell mateix imposa al culpable dels mals de la ciutat, mendicant fins a la mort. Quan no saps per quin mar navegues…
És tan magistral la lliçó de Sòfocles i tan pragmàtica la necessitat d’Èdip d’arrencar-se els ulls quan, de cop, veu la desgràcia que l’envolta que sembla mentida com, tot i conèixer la història, tot i la lucidesa de recollir-la en tercera persona, tot i el pas de 2.500 anys, repliquem encara algunes actituds de l’obra. Segurament, com moltes altres tragèdies gregues, simplement forma part de l’ADN de la humanitat i del que ens reserva el destí, incontrolable per més que ens hi entossudim. I segurament també, perquè hi llegim la vigència i la saviesa, necessitem revisitar regularment els clàssics. Aquest mirall que, de fet, tenim sempre entre nosaltres.
La versió d’Èdip d’Oriol Broggi respira tota l’estètica a què ens té habituats el director. La meticulosa i pausada coreografia grupal, l’espai buit amb escenografia diàfana composta d’elements ambientals (una olivera, unes canyes, uns tamborets de fusta i un immens fons d’escenari que dóna profunditat a l’acció), el vestuari atemporal, la música atmosfèrica, el color uniforme i especialment la llum… tot està al servei de la paraula, d’una declamació que desplega lentament el magnetisme dels grans textos universals, amb la seva serenor, violència i fragilitat.
El repartiment –de set actors, integrat també pels “habituals” de Broggi i encapçalat per un convincent Julio Manrique a la pell d’Èdip– desdobla personatges, alguns dels quals presencien escenes sense intervenir-hi, testimoniant –com el públic– la malaurança del protagonista.
Els canvis escenogràfics marquen la divisió del relat en tres actes. Els darrers, amb el desenllaç de la tragèdia, són més curts i emotius, especialment quan Èdip agonitza al costat de la seva filla i germana Antígona en un teatre abandonat, “el refugi dels homes”; un epíleg prestat d’Èdip a Colonos que se suma a altres afegits –de Wajdi Mouawad i Jorge Luis Borges– per fer més entenedora la història (en signa la versió Jeroni Rubió i la dramatúrgia és del tàndem Marc Artigau-Broggi). No s’escatimen detalls en la descripció del suïcidi de Iocasta, ni en com Èdip es clava les agulles del seu vestit als ulls, però estan més que justificats. El mite reclama dolor.
Tot plegat fa que Èdip (produït pel Teatre Romea, Focus) s’emmarqui en un univers que resulta conegut a la família teatrera seguidora de La Perla 29 i dels Hamlet, L’orfe del clan dels Zhao i l’enorme Incendis, on hi ha molt de Sòfocles… que han fet junts Broggi i Manrique. Un terreny segur, un segell propi, que atrau i satisfà. Que assoleix amb nota. Potser només els més exigents esperaran que aquest Èdip a la Broggiana els sorprengui amb una troballa més.
Núria Cañamares
