L’estratègia espanyola d’asfixiar Catalunya – Joan Requesens

0

Independencia.jpg Enguany semblava que, per Sant Jordi, molts regalaven lliris en comptes de roses. Amb el lliri a la mà comprant llibres sobiranistes per veure si algun donava la resposta al per què encara no som independents. Anem cap a la independència? Jo crec fermament que sí i no em considero massa optimista de condició. Però, què m’ho fa creure? Primer de tot, la voluntat de la majoria. Sempre he cregut que la independència arribaria quan el poble ho volgués en la seva major part i sembla que ara estem en aquest punt. Manifestació multitudinària de l’11 de setembre, enquestes i resultats electorals ho confirmen. Segon, els passos que s’estan fent a nivell polític (declaració de sobirania, llei de consultes en tramitació, el Consell Assessor per a la Transició Nacional, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir) i des de la societat civil (la tasca de l’ANC i Òmnium). Tercer, l’encesa de la maquinària espanyola per evitar-ho. I quart, que sols ens queda aquesta opció si volem sobreviure com a poble. Hi ha però qui comença a dubtar i a proclamar derrota abans de començar la batalla. Crec que aquests són els que no havien pres consciència de la transcendència i importància de fer aquest pas. Que no vol dir que sigui excepcional, ja que només al segle XX són vint-i-quatre els països europeus que han assolit la independència. Però el pas que anem fer, si bé alhora ha de ser natural, requereix construir-lo amb la consciència de moment històric, essencial i d’inici d’un nou paradigma. Ens dóna l’oportunitat de néixer de nou, i d’escollir el país que volem. No és fàcil ni serà immediat. Alguns estudis han fixat en tres anys els processos d’independència d’un país. Si el punt de sortida el fixem en la històrica manifestació del passat 11 de setembre, sols estem en el principi de tot plegat. Dubtar és un estat d’ànim natural, oimés en aquest moment de transició, que posa sobre la taula diversitat de resolucions finals del procés. Continuar igual cap a la decadència, desaparèixer o renéixer de nou amb l’estat català. Ara bé, una cosa és l’estat d’ànim i l’altra no acabar de creure’s que sigui possible. I sí, és possible. I, si es necessiten exemples, com he dit, només a Europa durant el s. XX en tenim vint-i-quatre. Quan Espanya engega la maquinària per avortar el procés cap a la independència, demostra que aquest ja existeix, i això ens pot donar seguretat. Però alhora, justament Espanya és la primera interessada que hi hagi dubte. I per tant, actua perquè se’n generi. Però no només això, els fronts que té oberts són molts. Els estudia, els calcula, els treballa i proposa qui els ha d’executar. I ho fa amb un organisme públic específic pagat també per nosaltres! El CNI. I no ho dic jo. Ho diu la llei. Concretament l’article 1 de la llei 11/2002 de 6 de maig. Aquest primer article disposa que “el Centre Nacional d’Intel·ligència és l’Organisme públic responsable de facilitar al President del Govern i al Govern de la Nació les informacions, anàlisis, estudis o propostes que permetin prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió contra la independència o integritat territorial d’Espanya, els interessos nacionals i l’estabilitat de l’Estat de dret i les seves institucions”. En aquests moments, Catalunya s’està posicionant a favor de la independència. I ho mostra de diverses maneres: amb la manifestació de l’11 de setembre, amb una majoria parlamentària que hi votaria a favor o amb enquestes que donen un “Sí” per sobre del 50%. Per tant, amb el llenguatge espanyol de l’esmentat article 1 s’està produint una “agressió contra la integritat territorial d’Espanya”. Conseqüentment, el CNI està treballant generant informacions, anàlisis, estudis o propostes per evitar la independència de Catalunya. La subtilesa és un element clau per l’èxit de les accions que evitin la secessió. Els dirigents unionistes (PP i marca blanca) neguen amb rotunditat qualsevol existència d’acció contra el procés, tot i que una llei ho digui de manera tan diàfana! És molt possible que moltes actuacions espanyoles contra el camí cap a la independència no les detectarem i hi caurem de quatre potes. Però, n’hi ha d’altres que la seva magnitud les aflora brutalment davant nostre. I d’aquestes, l’asfíxia premeditada d’Espanya cap a Catalunya n’és la principal. Les finances públiques de la Generalitat es troben en un col·lapse, bàsicament per què no tenim el control dels nostres recursos ni impostos que ascendeixen a 36.000M €. D’aquests, Espanya en controla el 92% (provinents de l’impost de Societats, IVA, IRPF i Especials bàsicament). I només en disposem de 19.000M € per elaborar el pressupost ordinari. Espanya utilitza molts instruments per asfixiar Catalunya econòmicament. L’espoli fiscal (289.724M € acumulats des del 1986 fins el 2009), deutes de l’Estat exigibles que no paga (com els 1.450M € del Fons de competitivitat), els compromisos adquirits i no satisfets (5.700M € d’infraestructures mai executades), deslleialtats (com per exemple, els interessos de demora de la SS pagats automàticament a causa de l’endarreriment en els pagaments de l’Estat), el repartiment injust del sostre de dèficit, la impossibilitat d’acudir als mercats exteriors, etc.. La llista és llarga i implacable per encaminar a la Generalitat a un atzucac econòmic i de fallida. I en paral·lel, l’Estat fa campanya per atribuir la situació social insostenible de Catalunya a la Generalitat. Fins el punt que la mateixa ciutadania reclami que l’Estat intervingui per “salvar-nos”. Espanya actua i treballa contra la independència de Catalunya. I aquest n’és un dels més flagrants exemples. Deixem d’anar amb el lliri a la mà. Sabem que hi ha un Estat que treballa en contra nostra. Però també sabem que la independència és possible. Però sobretot és necessària. Bàsicament, per supervivència. Joan Requesens