Obscenitats – Josep M. Carreras
O

17 de maig de 2013

No sé si els historiadors del futur ploraran o es petaran de riure quan analitzin la capacitat d’alguns polítics per tergiversar la realitat quan aquesta no s’adiu a les seves idees. Perquè és difícil saber si cal riure o plorar per la iniciativa del Parlament aragonès de convertir el català de la Franja en LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i l’aragonès que encara es parla al Pirineu d’Osca en LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica). Tot plegat, per una voluntat explícita de no anomenar-les com allò que realment són. La primera cosa que s’acut en llegir la informació és que aquests polítics són uns ignorants, però no és això. Posen de manifest una voluntat explícita de negar la realitat. Les paraules “català” i “aragonès” els deuen produir urticària a causa de la repulsió que hi senten. En canvi, ells mateixos són els primers els defensar que la llengua que es parla a Sud-amèrica és “español” tot i les diferències amb la llengua mare. En un moment en què la comunitat internacional es preocupa per la desaparició de llengües minoritàries arreu del món, el Parlament aragonès se les treu de la màniga per art d’encantament. No els fa res fer el ridícul menystenint la història, la filologia, la lingüística i… el sentit comú. Tot això no els importa; volen només oposar-se a tot allò que soni a català. És evident que la política d’aquests governants –als quals podem afegir els del País Valencià i les Illes- no neix del no-res. És fruit d’un programa més ambiciós liderat per un PP que no ha renunciat als plantejaments franquistes de “Una, Grande, Libre”. Una mentalitat imperialista que porten a la sang. Per això s’han proposat convertir les llengües minoritàries de l’Estat en llengües minoritzades i deixar-les reduïdes a poc més de l’àmbit familiar o folklòric, com un element anecdòtic d’un territori que, per damunt de tot, ha de ser i ha de sentir-se espanyol. És innegable que el català històricament es va estendre per aquests territoris, però si cal, es tergiversa la història de manera anticientífica i, sobre la base d’unes “senyes d’identitat pròpies”, en realitat pretenen fragmentar i reduir la influència del català allà on encara es parla. ¿Com s’explica, sinó, la dèria de no admetre que català, valencià i balear són tres variants d’un mateix idioma com reconeixen totes les Universitats del món? “Divideix i venceràs”, diu el lema. I a fe de Déu que ho apliquen amb una persistència digna de millor causa. Per això el govern balear ja treballa per anomenar “mallorquí”, “menorquí” i “eivissenc” allò que en conjunt és una variant del català oriental. És ridícul pensar que el senyor Duran Lleida -nascut precisament a El Campell, a la Franja de Ponent- parla una llengua diferent de la nostra. Però la política té aquestes coses. I, en l’àmbit lingüístic, el PP té el rar privilegi de crear problemes allà on no n’hi ha. Obscè. Josep M. Carreras

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta