L’editorial: El mall i l’enclusa

25

Felip V va venir a Barcelona a jurar les Constitucions el 4 d’octubre del 1701. Mai va entendre que els catalans volguessin negociar les seves decisions. El net del Rei Sol francès, absolutista com ell, va dir que els habitants d’aquestes terres eren ingovernables i s’havien de sotmetre a les lleis de Castella, que acceptaven sense qüestionar els designis reials. Des d’aleshores els catalans es debaten entre la submissió i l’esperit treballador, anàrquic, creatiu, negociador i individualista, que fa servir per protegir-se dels qui manen.

Davant d’un mall que martelleja constantment per forjar una unitat forçada, hi ha la resistència de l’enclusa que dringa i crida com una campana de llibertat. Mentre uns creuen que la unitat passa per la negació a la pròpia identitat, altres defensen el poder democràtic davant els dictats homogeneïtzadors. I una evidència: La resiliència, forjada en el gresol de diversitat, continua sent un factor diferencial d’aquestes terres.

Aquest debat secular es presenta de diferents formes, però es manifesta a diari. Només cal mirar què passa en la vida corrent, en les administracions públiques, en els equips de futbol, hospitals, escoles, o en qualsevol activitat o associació que aplegui persones. Ací, sempre costa acceptar que hi hagi un que mani, obligant els altres a fer només allò que els diguin. Aquesta és terra de consens i debat. La gent té la seva opinió i la defensa. No calla. S’explica. Enraona. Pregunta. Demana respostes i ser tractats com adults. No és una actitud ni racista, ni ‘supremacista’, ni tan sols vol ser un valor ètic. És simplement la constatació d’una manera de ser i entendre la vida. I no admet que d’això se’n digui penalment rebel·lia. Com tampoc que s’hi vegi adoctrinament quan s’explica a les escoles o en els mitjans de comunicació.

Malauradament n’hi ha d’altres a qui els molesta la diversitat i la diferència perquè, diuen, genera discòrdia. Fins i tot alguns polítics fatxendes es queixen que els roben els símbols, quan mai no han volgut, fora de les quatre parets de les llars, cap signe extern dels qui manifesten el que a ells no els agrada. Són els que volen assimilar unitat amb uniformitat i intenten portar al carrer la brega i l’enfrontament amb aquells que no pensen com ells.

Tothom és lliure d’actuar com cregui convenient mentre respecti els drets dels altres. Però l’insult, la violència, l’abús i la imposició són eines que desmereixen les persones, siguin quines siguin les seves idees. La intolerància és una xacra social que assetja i malmet la democràcia. I molt més quan la gran majoria de la ciutadania sols vol viure en pau i llibertat.