La por

0

fantasma.jpg No es pot anar pel món amb el discurs de la por, ens repetim i ens aconsellem davant l’actuació dels espanyols. Ja hi van ells i en queden retratats. És cert. A Espanya, han fet de la por l’argument determinant, de fet l’únic argument, contra l’anhel d’independència de Catalunya que presideix la vida política arran de la magna manifestació convocada per l’ANC. Des d’aleshores, i amb la convocatòria d’eleccions per al 25 de novembre, polítics, politòlegs, opinadors i tertulians de les espanyes i de Catalunya, també, disparen amb la munició de la por a tort i a dret contra nosaltres. No sé si ho seguiu, però feu una ullada a l’antologia de perles que aplega cada dia El Punt-Avui recollides de la premsa carpetovetònica i no us ho creureu. No em sé estar de copiar una de les perles, aparentment ingènua, recollida d’un diari de Castella: “Tots suposàvem als catalans una intel·ligència més gran”. Per qui ho deuen dir? Serà pel barroer ciutadà senador José Montilla, per la seva associació d’idees entre referèndum i Franco? O és per Carme Chacon, la mare poruga que ens vol encomanar la por als catalans a través dels seus dubtes de mare insegura; o la del president del PSC, Pere Navarro, que s’esgargamella a les telecincos i crida “vade retro” contra la independència; o ho diuen per Duran i Lleida, l’home pantalla d’Espanya que fa no gaire es va mostrar atemorit per la incertesa de la nacionalitat del seu pare -un bon home de la Franja de Ponent. O potser ho diuen per un periodista de nom Marhuenda que sembla que escup quan parla dels catalans, tot i assegurar que ell també ho és. Com també ho són la gent de Ciudadanos, o la del PP. Per cert, en arribar aquí, tampoc no puc deixar d’esmentar el monument demagògic esgrimit per Pere Calbó a l’acte del dia 29 al teatre de l’Ateneu on va aparèixer com acusador universal de la por a la resta dels partits. L’home va acusar tots els partits sobiranistes d’atemorir els catalans amb càndides preguntes sobre “l’exili forçós” dels espanyols que no vulguin ser catalans quan esdevinguem Estat. Quin nivell! … I, no cal dir, per acabar, els prohoms i prodons que signen manifestos esporuguits -els signants i els manifestos- davant l’aspiració de tants catalans que només volem allò que tenen els estats: la sobirania. Dit tot això, ara us he de confessar una conversió: prou d’anar amb el somriure als llavis; no, prou d’anar amb el ciri a la mà. Reconec que he sucumbit i jo també m’apunto al discurs de la por: sí, al discurs de la por a continuar amb Espanya! Quin futur ens espera amb Espanya? Fem reflexionar els nostres veïns i conciutadans; els pares dels fills i els avis dels néts. Que pensin en el futur tenebrós, en el no-res, en el buit i en l’adversitat i animadversió cap a Catalunya de l’Espanya unida inviolablement, constitucionalment. Aquesta por és la que hem d’escampar fins que tothom ho entengui i sigui capaç de triar. Sí, contra la por que ens volen inocular, presentem a la ciutadania la por a caure en el parany espanyol, sense futur, on es diluirà la nació catalana. Contra la seva por té raó Albert Pont: Delenda est Hispania. Francesc Ricart