La (crua) realitat de la moda

150

Que Gener agonitzi simbolitza que Febrer va acabant de preparar-se. Sap que arriba el seu torn. Febrer se sap un mes especial, que es fa mirar. El fred estreny aquests dies. Quasi una paradoxa que el segon mes de l’any resti dies al seu calendari, una mena de premi de consolació per als que creuen que la primavera no tardarà massa a arribar. Ignorants! No saben que el bon temps no arriba fins que ho anuncia ‘El corte Inglés’?

Hi ha qui diu que la sensació de fred i calor és subjectiva, fins i tot psicològica. Sóc fill de l’Hivern. El fred m’agrada i porto el mes de Febrer per bandera en cada projecte artístic que signo. Uns projectes que gradualment han anat desenvolupant en transcendència, llunyana a la frívola moda que em va donar a conèixer a la comunitat artística d’Igualada.

Amb els anys he anat ampliant el meu target d’espectadors i ara en guardo captivats per les meves quasi escasses aportacions a la moda i d’altres fascinats amb les meves aportacions al món de la comunicació. Un univers en el qual hi sento un benestar personal que em permet sentir-me més realitzat que mai. Però no cal posar-se les mans al cap. La meva amistat amb la indumentària no ha mort pas. I precisament la guardo gelosament per la meva parcel·la de vida privada.

Tanmateix el mes de Febrer i la moda sempre aniran de la mà, encara que sigui perquè estem en període de rebaixes. Mai m’ha fet por endur-me la palma en aspectes superficials. Hi ha una por generalitzada a parlar d’aquests aspectes en públic. Com si cuidar-se o comprar roba fossin minúcies. Van molt lligades a una bona salut mental i si aquesta funciona, la nostra maquinària anirà de luxe.

Dedicar temps a coses volàtils se’n anomena plaer culpable. En angles ‘Guilty Pleasure’, un moment en què ens concedim un capritx o acció, que en públic negaríem sempre haver fet. El truc està a no disculpar-te per ferles, així com no sentir remordiments posteriorment. Escoltar música que mai posaríem en altaveus, menjar tot el que no ens convé, posar-nos una mica de colònia per sentir-nos millor o llegir revistes del cor sense estar a la perruqueria, en són exemples.

Els visquem o no en secret, fan que la nostra felicitat cotitzi a l’alça. No en sóc una excepció! El meu plaer culpable el trobarem en la roba. Ara n’hi dic així, però durant una etapa, vaig arribar a tenir un armari digne d’un faraó. Amb el temps he arribat a cert equilibri tèxtil. Si fins als 25 vaig caracteritzar-me per ser compulsiu, ara intento adaptar-me al concepte ecològic. No tan sols defenso la roba de segona mà, sinó que també compleixo el requisit de reciclar i reduir la meva roba. Ja no sóc petit burguès rodejat de muntanyes de roba amb etiquetes penjant. I tot i que en certs aspectes encara sóc un hooligan de les tendències, jo mateix m’auto denomino un ‘Ionqui de la Moda’. Però encara queda dins meu aquella necessitat de buscar en la roba un refugi quan em sento aclaparat. En la roba, i en els complements, no cal amagar que per a moltes persones sóc encara ‘el dels bolsos’.

Sóc prou adult per saber que no necessitem tanta roba, no hi ha vida per portar-ne tanta com se’n fabrica. M’espanta veure persones adultes capaces de tenir 35 parells de sabates i no ser capaces de comprometre’s amb qui no viu en tanta abundància.

La roba ens ajuda a defensar tot en el que creiem. El nostre credo també té una etiqueta, encara que no sempre el rentem amb delicadesa o l’oblidem penjat al sol durant dies. Idees i pensaments poden veure’s reflectits en la roba que portem.

Hi ha poques persones a Igualada que despertin un interès real en mi, però les que ho fan, em desperten al fan que dorm dins meu, les venero com si fossin celebritats. Busco en elles una autenticitat que costa horrors trobar en els temps que corren. Vivim temps on l’adolescència ja no amaga que és un niu del MASS MEDIA, o bé del que fa tothom. Vesteixen i es perfumen idènticament. Els seus pensaments són calcats. Moririen per uns telèfons que estèticament no valen un duro, però que ‘EP!’ fan moooooltes coses. Els adolescents són el meu públic més ampli, ho reconec, però a vegades en ells hi veig anonimat. Com si no fossin conscients que assemblar-se tant entre ells, els fa perdre encant. Una noia hauria de somiar a ser una icona, però no per com vesteixi, sinó per als seus pensaments transgressors, per tot el que se li presenta davant, en forma de repte per a un futur que just escriu ara. Per al contrari, trobem noies que van amb una cabellera llisa de queratina, amb uns pantalons ajustadíssims i estripats, i unes Adidas blanques i negres als peus que la fan assemblar a les seves 15 millors amigues.

Vivim un moment crític per a la individualitat d’ésser humà. Miris on miris tot sembla un ramat. Com si ser un lliure pensador amb roba rescatada de l’armari dels pares fos una heretgia. Passa el mateix amb tothom qui senti afecte per l’art que no sigui enllaunat en una televisió o a la ràdio fórmula de ‘Los 40 siempre iguales’.

No pretenc ser un messies que vol salvar la societat, jo mateix dec estar encisat en mil històries que venen prefabricades perquè algú hi guanyi diners. Però com a erudit de qui escapa de la normalitat, aprecio rodejar-me d’autenticitat.

L’altre dia mentre mirava roba en una botiga típica del circuit comercial a Barcelona, vaig trobar-me a una senyora que em va agradar molt. Lluïa un bronzejat, llunyà a la pal·lidesa en la qual viuen enfundades les persones mortals. La forta olor a laca i un núvol d’un perfum floral que l’acompanyaven feia d’ella una ‘Rara Avis’ a les rebaixes. Potser per l’abric de pells blanc que duia, que a part de ressaltar el seu color de pell, la feia semblar un Yeti en una excursió urbana a la civilització. Portava en braços al que em va semblar un gosset vestit d’astronauta. Bé, en realitat era un mini anorac platejat de Moncler que donava un aire galàctic a l’animal. El portava embolcallat en una suau manteta de caixmir. Era com si davant meu casés a la darrera persona que esperes trobar a les rebaixes. Qui sap? Potser l’avorriment l’havia conduït a visitar una conducta normalitzada socialment. Semblava no saber que a les botigues de peu, no s’hi pot entrar amb animals. Cosa comprensible tractant-se d’una assídua compradora en botigues de luxe a Passeig de Gràcia, on el més semblant a descomptes, són aquells discrets cartells de ‘Vendes Especials’. I tothom sap que demanar un crèdit al banc per comprar una manteta d’Hermès de 1270 euros, és una extravagància més pròpia d’arribistes i nou-rics de començament del segle XXI.

De la seva mà penjava una bossa de mà tan bonica que em veig sorprendre a mi mateix somrient i saludant-la com si fossin amigues. Amablement li vaig elogiar l’aspecte de la gosseta, que va resultar ser un gosset. I la conversa va derivar a parlar d’accessoris, descobrint que teníem gustos molt propers. Evidentment ella i el gosset duien roba de temporada. I possiblement la maleta on devia transportar a la seva mascota quan viatjava, era més cara que moltes coses que jo pugui tenir, però la proximitat d’aquella dona em feia sentir còmode, doncs ella també va percebre en mi aquella autenticitat de la qual us he parlat i que va tan buscada.

Li vaig explicar de la meva passió pels accessoris, de com a Igualada se’m coneixia per aquest fet. Li va agradar saber que la capital de l’Anoia se submergia en un progressisme que no rebutja als diferents. Va sortir a la conversa que la pell emprada per a fer les bosses de mà més luxoses era feta per adoberies d’Igualada. La conversa era intensa, ja que quan dues persones amants de les bosses de mà es troben, l’espai temps s’atura. Va parlar-me de la vergonya que li suposava veure que els preus prohibitius d’aquests productes eren resultat d’una publicitat desmesurada. I quins preus! Parlaríem d’uns accessoris que podrien fer servir els mateixos deus del Olimp. I ja que aquestes firmes no fan rebaixes, que les xifres són inamovibles per a reafirmar la categoria de la marca, vam acabar en l’acord que estàvem contents amb els que ja teníem a casa.

Ens acomiadàvem quan em va mirar als ulls i em va preguntar -‘Per a tu, que és el millor d’estrenar una bossa de mà?’- vaig somriure pedantment i en to burleta li vaig contestar -‘evidentment que les persones que em rodegen se n’adonin que vaig d’estrena’-.

Antoni de Febrer