I ara què?

56

Vivim uns dies tan intensos que es fa difícil centrar-se per anar paint els esdeveniments. Són dies de malestar, de nervis. Molta gent m’ha preguntat com pot acabar tot plegat. Com si jo ho sabés. A hores d’ara, ningú és capaç d’insinuar tan sols com ni quan. Però una cosa és evident: hi ha ganes que aquest malson s’acabi aviat.

Crec que el problema principal de cara al futur és no tenir un full de ruta net i clar. La política catalana, i especialment la independentista, va a la deriva. Tothom està d’acord en l’objectiu final, però hi ha greus discrepàncies sobre el camí que cal seguir per arribar-hi. Els últims enfrontaments, que han fet impossible la investidura d’un president, han donat un espectacle lamentable, impropi d’uns dirigents que ens havien de portar a un estat lliure i amb perspectives de futur.

D’una banda hi ha el maximalisme d’aquells que defensen el “tot o res”. I com que ara per ara el tot no és possible, es planten. Potser un dia hi arribarem, però a més del blanc i el negre caldria promoure una gamma de grisos, un mínim de flexibilitat per poder continuar caminant. És millor anar pas per pas, sense renunciar a res, però amb una visió realista de fins on es pot arribar en aquests moments.

D’altra banda, hi ha el temor d’aquells que saben que si segueixen endavant hauran de pagar un preu molt alt. A ningú li agrada anar a la presó i entenc que per evitar-la declarin davant del jutge que la proclamació de la república no pretenia ser una cosa real i efectiva sinó més aviat simbòlica, com si es tractés d’un joc. Per “evitar mals majors” han claudicat davant la prepotència de l’estat, han acceptat els dictàmens dels jutges i s’han sotmès a les pressions –brutals, efectivament- d’un govern que no coneix altra raó que la força i està disposat a tot per fer valer els seus criteris.

En definitiva, a Catalunya ens ha faltat lideratge i decisió. Ja sé que és fàcil receptar als altres quan no ets tu el malalt, però si realment es proclamava el naixement d’un nou estat, calia començar a actuar com estat des del primer moment, amb totes les conseqüències, començant per rebutjar uns tribunals que actuen com a cadena de transmissió del govern central. Proclamar la república i no fer-la efectiva és claudicar estrepitosament. Puc imaginar les pressions a què es va veure sotmès el president, però calia fer-hi front, especialment sabent que darrere hi tenia tot un poble que li donava suport. Entenc que ningú ha de tenir vocació de màrtir, però no es pot accelerar amb un peu i frenar amb l’altre, perquè el motor es cala. I això és el que ha passat. Dubto que, en cas de tirar endavant, la situació hagués estat gaire pitjor que l’actual.

Per sort, som un poble acostumat a esperar, que no renuncia a res. No sé d’un sol independentista que malgrat les circumstàncies actuals hagi deixat de ser-ho. Més aviat penso que n’hi ha hagut que davant l’actuació de l’estat espanyol han decidit separar-se’n. Estem a l’aguait. Hem deixat passar una ocasió d’or, però res serà com abans. Cal buscar alternatives per assolir una meta que tots tenim clara. Per part nostra no ha de quedar; i als polítics hem d’exigir-los que sàpiguen fer prevaler la voluntat del poble per damunt de les visions partidistes.

Josep M. Carreras