Ens repetim constantment

0

logo-casal-catala-beijing-weibo-twitter.png Els catalans volem explicar per què som com som. Ho fem sempre, anem allà on anem. Intentem convèncer a qui ens escolta que el català és una llengua, que Catalunya és un poble amb molta història, que el nostre sistema parlamentari és el més antic d’Europa, que la nostra literatura és poderosa i que, si ens deixessin, seríem una de les nacions més pròsperes del món. I aquesta dèria segurament es deu a tot el que s’ha callat durant tant de temps. Però probablement també per la necessitat de repetir-nos-ho per convèncer-nos i agafar força en moments com els que estem vivint. Els catalans poques vegades han volgut imposar la seva manera de ser, i han mantingut una independència cultural que no han sabut assolir políticament. Per això fan discursos plens de metàfores i retòrica per tapar les vergonyes d’una submissió massa temps acceptada. Però també són expressius molts dels seus silencis. S’han buscat aliats a fora només quan ha estat necessari. I dins de casa ha costat anar a la una. Ni en els pitjors moments de l’assetjament del 1714 es va aconseguir. Sempre discutint per posar de relleu els matisos i peculiaritats individuals que dificulten el treball coŀlectiu. Els nostres veïns no han estat mai confortables amb les nostres pretensions. Ambdós per interès econòmic i polític. I per superar aquesta barrera no n’hi ha prou amb l’actitud individual, la constància i el treball. En un món globalitzat, que va més enllà de les velles històries d’Europa, cal saber estructurar un projecte i explicar-lo. I malament es va, quan encara no s’ha fet un debat i pocs saben si n’hi ha. I quan no es tenen ni les idees clares, ni un programa definit que pugui aglutinar voluntats, és molt probable que costi trobar suports a fora. I més quan hi ha tants que callen, no diuen res, no participen, però no es fan seu el projecte dels que criden. El nostre entorn és una amalgama de pensaments i maneres de ser, que ja no se sostenen per la força del poder, de l’autoritat d’alguna jerarquia o de la història. El poble s’expressa de manera diversa, i viu aquest moment històric com una nova oportunitat. Ja no vol els que s’identifiquen amb un sistema, en teoria plurinacional, però rígid, tancat i amb voluntat centralitzadora i unitarista. Ni tampoc coexistir amb persones que volen imposar la seva llengua i manera d’entendre la vida. Desitgen un col·lectiu que s’articuli en la diversitat. Perquè aquest és un factor que s’arrela en tots els que es resisteixen davant del poder homogeneïtzador. Uns fent-hi front des del pragmatisme de qui pensa que qui dia passa any empeny. Altres des del cinisme dels que creuen que tot s’hi val, o dels que viuen el fonamentalisme intransigent de qui en lloc de trobar el seu lloc en el món, voldrien que no hi hagués un altre món que el que tenen idealitzat. Però tots fent part de la mateixa societat. El que serà Catalunya dependrà del seu projecte de país, que li donarà sentit i contingut. Ser no és un reducte mental entre somnis, possibilitats i emocions. Cal donar-li una forma. Arriscar-se. Passar per la vida fent quelcom més que deixar-se arrossegar. I allò que la definirà i que donarà qualitat al projecte, seran els valors i les accions que sigui capaç d’assumir i per les quals la identificaran i la respectaran. Clarificar a quin món vol estar i com arribar-hi. I oblidar-se de la superficialitat de voler ser amables amb tothom, agradar i ser estimats pels que voldríem còmplices, amics, coneguts i associats a moviments interessats de tot tipus. Perquè aquest no és l’objectiu. I caldrà coherència per no repetir els mateixos errors de sempre. Pere Escolà