“No tots els que vacil·len estan perduts. La psique té molts secrets en reserva. I no es descobreixen a menys que sigui necessari.”
Joseph Campbell
Una de les característiques de l’astrologia és el seu caràcter cíclic. La dansa planetària és constant i en aquest moviment en el moviment es produeix el fenomen planetari de la vida. Una vida macrocòsmica i microcòsmica. Una vida que sovint no controlem i tenim dificultats en gestionar, atrapats en la immediatesa, ancorats en el passat o angoixats davant la incertesa del futur. El concepte d’etern retorn és plenament aplicable al moviment dels astres i als diferents cicles vitals de les persones que, sotmeses al canvi constant, viuen un procés de transformació que té, però, estadis que es repeteixen cíclicament. Ja els antics sabien del Gran Any Platònic que dura 25.776 anys.
L’astrologia ens proposa un viatge arquetípic per tots els signes, que com 12 personatges de teatre el nostre Ego fa servir per a realitzar-se. Àries és el guerrer, l’impuls inicial, on tot comença. Taure és l’alimentació que segueix el naixement, la recerca de seguretat i estabilitat. Bessons és la dualitat, la paraula pràctica. Després arribem a Cranc on trobem l’amor maternal i la família que ens acull i que ens dóna afecte. A Lleó tenim la consciència primerenca de l’Ego, l’afirmació de la individualitat, l’aspiració al lideratge i al protagonisme. Verge és el signe que ens educa, ens ordena, ens cuida. A Balança tenim la troba amb l’altre, una trobada en la que aspirem a un tracte harmoniós i just per part dels altres. La casa que ocupa Balança de forma arquetípica és la del matrimoni. Escorpí és justament la crisi d’aquesta trobada amb l’altre (l’amic, la parella, etc.). A Escorpí trobem la traïció, l’abandonament, la mort interior que precedeix la llum. Per això és un signe de tardor que ens mena vers l’hivern, i es correspon uns mesos on manca la llum. I per això Leonardo de Vinci va col·locar a Judes en la posició corresponent a Escorpí en el quadre del Sant Sopar on els 12 apòstols es corresponen als 12 signes del zodíac. Sagitari és la llibertat de la planúria, la paraula transcendent i filosòfica. L’alliberament dels vincles després de la ruptura i les crisis escorpianes permet acostar-nos a la individuació. En veure que estem sols al món i que ja no hi ha esperança de tornar a la font original sinó és a través del tràngol de la mort o la salvació a través de l’amor autèntic ens queda l’experiència de renaixement del Sol Invicte, que és per Nadal. Capricorni que és l’ascens a la muntanya, el perfeccionament, el mestratge, la solitud que segueix a l’indolència i despreocupació jovial sagitariana és el signe que clou la tardor i ens porta a l’hivern. Més tard, Acuari és el revers simbòlic de Lleó. Si lleó és el rei orgullós i l’actor de teatre hamletià del Ser o no Ser, Acuari és el bufó que es riu de tot. Ha après que l’Ego és una trampa i després de posar-ho tot potes enlaire esdevé generós i altruista. Rega amb el seu aiguamans totes les coses, ensenya, regala, mostra el nou camí que ha de portar a un marc nou. Ha conjurat el risc revolucionari, però no és convencional ni tradicional. És un reformador. Amb Peixos s’acaba el viatge. Tot es dissol entre la compassió generosa i l’amor universal, el risc de la melancolia i la fantasia, l’experiència de Crist a Getsemaní i el retorn al mar profund d’on tot brolla i on tot va a parar, per començar, qui sap si en una altra vida, la recerca continua del Graal, profundament arrelada en l’ànima humana.
Bernat Roca
