Càncer, ciència i (re)cerca

19

Fa unes setmanes vaig tenir ocasió d’assistir a la xerrada ‘dones i ciència’ organitzada per la regidoria de Benestar Social de la Pobla de Claramunt en el marc dels actes amb motiu del Dia Internacional de la Dona, diada que reivindica equiparar gènere allà on encara subsisteix un esquema que tendeix a discriminar o retribuir persones en funció del seu sexe. Va ser tot un privilegi poder escoltar una jove doctora en biomedicina per la Universitat de Barcelona i investigadora científica de l’IBEC Institut de Bioenginyeria de Catalunya, la poblatana Vanesa Fernàndez, quin somriure i semblant indefectiblement associo jo, des que la vaig conèixer fa molts anys, amb l’actriu estatunidenca Júlia Roberts. Molt interessant i ben aconduïda l’entrevista en la qual la convidada se’ns va adreçar, no cal dir a un públic majoritàriament femení, amb un llenguatge transparent i planer exposant-nos detalls personals de la seva carrera i competència professional i actuals treballs que sobre el càncer s’estan fent a Catalunya i sobre els avenços en el control i tractament dels diferents tumors que afecten als éssers humans. La doctora va desmentir falses expectatives o confusions que al respecte sovint ens arriben dels mitjans de comunicació. Malgrat l’alta qualificació del personal científic de què disposem, els recursos públics, el finançament que s’hi aboca en ells, són insuficients. En gran part sort en tenim dels provinents d’institucions europees les quals sí aposten pels projectes de recerca catalans i universals. Afegeixo jo, que l’escassetat i magna ridiculesa de diner destinat a investigació a casa nostra ve causada per dependre d’un patètic regne-pleta manat i governat per ramaders de secà i un funcionariat borbònic criat en entorns planers infinitament erms que tracten a qui consideren súbdits, i als territoris colonitzats, com a mer bestiar. Tant els fa que els hi parlem d’invertir en salut, investigació mèdica i d’assolir objectius científics que ni en somnis ells ni imaginen, avenços que permetrien a les futures generacions sinó guarir el càncer, sí estabilitzar-lo o mantenir-lo a ratlla com a malaltia crònica i no mortal.

Vanessa, ens va parlar del discret mecenatge per a ciència i recerca per part de persones o famílies acabalades i benestants, pràctica que en canvi és molt més alta en països sí avançats. També jo hi afegiria que la manca de generositat neix en la permeabilitat, traïdoria i submissió de les restes de la burgesia catalana a les maneres de fer i desfer de la Castella depredadora i sangonera. Gasiveria capitalista de nissagues avaricioses que evidentment apliquen la mateixa política en les seves empreses grups i corporacions. Societats d’amplis negocis i substanciosos beneficis que despisten o destinen cap altres interessos; quan no vers el finançament religiós o sectari, quan no vers el partit polític afí, quan no en repartir dividends i primes A i B o gratificacions salarials a alts directius ja de per si prou ben remunerats, o destinant guanys en eliminar treballadors de certa edat o incòmodes. Certament que res no obliga ningú a ser bo i solidari amb els seus diners, ni a col·laborar en causes humanitàries, ciència, art o cultura, però minvar amb frau i falsedat documental els recursos fiscals que bons gestors públics sí podrien destinar-hi, és deplorable i senzillament fastigós. A diferència, i fent menció a l’acapte anual de la Fundació La Marató de TV3, l’acadèmica va elogiar l’esforç altruista de la ciutadania del nostre país, on milers i milers d’anònimes persones des del seu humil graner fan aportacions solidàries generant any rere any un inusual fons econòmic destinat a la ciència que diu molt de la modèlica noble i bona gent que ho fa possible. Dinerets, milions d’euros!, que entera i directament es destinen a la recerca biomèdica d’excel·lència. El mal dolent, el càncer, no només és un tema biològic, també té una vessant psicològica. I la trobem en la perversitat d’algunes ments quan, en solitari o en grup, prenen decisions atenent únicament a l’interès propi àdhuc en dany d’altri o altres. El diner de les contribucions fiscals, els recursos pecuniaris, s’han d’aprofitar, bé i només, invertits en despeses comunes, com ara sanitat, formació, cultura, seguretat, comunicacions, pensions, prestacions i per descomptat en recerca científica i biomèdica. No fer-ho així és trair-nos com a societat i com a país. Evidentment el primat  regne d’Espanya, bressol de burla avarícia i sordiditat, és la màxima expressió d’aquest fracassat model rata quins merders i deshonors el fan pioner en escassejar en ciència recerca i desenvolupament. Avars clans familiars, sicaris d’importació, reiets nuclears i aspirants a Déu que primer haurien de deixar de mentir, manipular comptes, eludir al fisc i despistar el flux dels impostos per subvencionar-se la punta de l’aglà, la calba i la cara dura.

Manel Ramoneda