Al conjunt de països de la Unió Europea, si una opció política es presenta a les eleccions amb un programa electoral concret i aquesta força obté la majoria del Parlament, no solament pot complir el seu programa sinò que està obligat a complir-lo. No endebades el programa electoral és el contracte entre els candidats i els seus votants.
En cap dels països europeus els candidats elegits deixen de complir els seus programes, ja que el vot popular els obliga a realitzar -molt sovint calendaritzadament- tot un seguit de processos legislatius, que són els que els ciutadans han decidit amb el seu vot.
Això no passa a l’Estat Espanyol. Ho veiem en cada elecció que durant la campanya els candidats a “presidente del gobierno”, prometen baixades d’impostos i en quant arriben a la Moncloa, el primer que fan es pujar-los. O prometen mantenir “la veu dels catalans amb un grup propi dins de la coalició” i tot just es constitueix el Parlament, s’obliden dels seus compromisos.
Cada vegada es fa més evident que l’Estat Espanyol és un fi en sí mateix i el que pugui ser bo per als ciutadans o respectuós amb la seva voluntat expressada mitjançant el vot, no importa gaire als que l’administren.
Quan Espanya va entrar a Europa es varen obrir les portes de la opulència pressupostària. Els fons europeus, molt mal repartits a l’Estat, varen servir perquè alguns polítics es vantessin del desenvolupament econòmic i d’haver posar al país en la senda del progrés. Molts polítics mediocres -i sense idiomes- foren cridats a seure a la taula dels grans organismes europeus a fer plans i repartir subvencions.
Mentre a l’interior de l’Estat les coses seguien exactament iguals. Els escalafons, el Palco del Bernabeu, el BOE, les empreses monopolístiques, la corte… sense adonar-se que en entrar a la Unió Europea no solament es formava part dels grans organismes, sinò que també les lleis s’havien d’homogeneïtzar amb el conjunt de democràcies europees. I això no es va fer.
A les eleccions del 27 de setembre, dues candidatures, Junts pel Sí i les CUP, portaven al seu programa electoral la desconnexió d’Espanya i un referèndum divuit mesos després. Les dues llistes obtingueren la majoria absoluta però quan intenten tirar endavant el seu compromís, els cau al damunt tota l’estructura de l’Estat.
Els Rajoy, Rivera, Sánchez o els Felipe, Guerra, Bono i fins hi tot el Borbó, semblen no adonar-se que formen part d’una Europa que potser sigui poc solidària, però que és un conjunt de països democràtics on la voluntat dels ciutadans -expressada a les urnes- es la que marca el camí.
Voleu dir que Espanya s’ha cregut que forma part d’Europa?
Jaume Singla, periodista
