Vaig conèixer un gripau blau (recordant a Xesco Boix) – Eduard Creus

L’animació infantil ha esdevingut una especialitat dins de l’univers del lleure. A dia d’avui existeix una més que multitudinària oferta de grups que es dediquen a entretenir als més petits de la casa, ja sigui a les escoles, festivals, festes d’aniversari… Alguns, fins i tot, han esdevingut ídols per a la mainada. Tot i tenir estils i repertoris propis, les arrels de la seva tasca conflueixen en un nom i en una persona: en Francesc Boix i Masramon, més conegut com a Xesco Boix. En Xesco Boix va néixer a Barcelona el 3 de febrer del 1946. Amb 17 anys marxà a estudiar els Estats Units. Aquest fet li canvià la vida. Allà va sentir per primera vegada parlar de Bob Dylan, Joan Baez i Peter, Paul & Mary. Allà va aprendre els primers acords de guitarra. I allà va conèixer l’obra de Pete Seeger, una de les persones a qui més va admirar i a qui mirà d’emmirallar-se. El seu retorn dels EE.UU. coincideix amb el moment en què la societat catalana començà a mobilitzar-se. Apareix la Nova Cançó i Els Setze Jutges. Juntament amb altres músics en Xesco va formar el Grup de Folk, una iniciativa que pretenia recuperar la cançó catalana i deixar-se influenciar pel folk nord-americà. En desfer-se el grup cadascun dels seus components seguiren camins diferents. El d’en Xesco fou la quitxalla. En tornant de la “mili” va decidir que la seva nova trajectòria la dedicaria als infants. Llavors, va formar els “Ara va de Bo”, el primer grup d’animació infantil i els primers que es dedicaren exclusivament a la canalla. L’any 1973 entrà a formar part del col·lectiu “El Sac”, esdevenint una peça clau en la recopilació de tot un folklore que encara subsistia a les zones rurals de Catalunya i on una generació, que aviat desapareixeria, n’era la dipositària. També aquest mateix any arriba a la seva maduresa artística i decideix dedicar-se professionalment a l’animació infantil. El seu darrer projecte va ser la nova formació: Els Cinc Dits d’Una Mà; un equip de treball dins el camp de l’animació, que a poc a poc anaren teixint una manera de fer, una filosofia, que, evidentment, era la del propi Xesco. El 21 de juliol del 1984, a la vila de Malgrat i quan el Xesco tenia 38 anys, un tren que venia de Barcelona va segar la vida del cantant i animador infantil. Una de les altres qualitats que li sobreeixien era la de ser un lluitador. Aquest esperit va dur-lo a participar l’any 1966 als fets que van tenir lloc al convent dels caputxins de Sarrià (Caputxinada), arran dels quals fou detingut. Hom creu que aquest incident va pesar a l’hora complir amb el servei militar  i que per això fou destinat a la marina, on el temps de servei era superior al dels altres cossos. Per al Xesco va ser una experiència terrible, ja que el seu caràcter i els seus ideals anaven en contra del que representa l’exèrcit i el seu funcionament. De fet, poc temps després d’haver-lo finalitzat va patir el primer brot d’esquizofrènia. Amb el pas dels anys va haver de superar diversos trastorns de depressió. Ell era un músic amb una personalitat polièdrica. Un home que cantava a la llum i a l’esperança, però a qui a l’hora sacsejava un implacable foscor interior. Bona part de la seva vida va ser copsada per un patiment immens,  i alhora difícil d’explicar. El seu company i amic Lluís M. Panyella va descriure’l com “un home alt com un Sant Pau amb uns ull vius i plens de bondat. La seva targeta de presentació era un somriure capaç d’arribar al cor més trencat. En comptes de signar autògrafs, feia petons”. El pas del temps i la seva experiència van convertir-lo en un dels millors animadors infantils d’Europa. Va crear un model i una filosofia propis, i va esdevenir mestre d’altres animadors que seguiren el camí per ell encetat, i que encara avui romanen en actiu. La setmana passada va fer 30 anys del seu traspàs. Si encara fos viu tindria 68 anys. Probablement ja s’hauria retirat, però segur que de tant en tant encara hagués agafat la seva guitarra, i hagués explicat a una colla d’infants la història d’un gripau blau que un dia va conèixer. Eduard Creus