El Parc Natural de l’Albufera de València, altrament “al-buhayra” o petita mar, en àrab, ubicada cap al sud de l’Horta valenciana i a tocar amb la Ribera Alta, és el paratge humit i un dels més grans tresors del País Valencià, que el 1986 va ser declarat Parc Natural i Aiguamoll d’interès internacional. L’Albufera i el seu entorn, doncs, conformen un paradís natural d’excepció, on la vida, els costums i les tradicions giren al voltant d’unes generoses aigües interiors a punt de fer mixtura amb aquelles de la Mediterrània, de la part de llevant. L’altra banda, cap a ponent i amb la mirada al sud, és travessada per unes sèquies i canaletes que no escombren la sensualitat d’algunes goles a tocar de les embocadures de Pujol i del Perelló, si bé són un punt de referència per a uns excel·lents fruits del mar.
D’un primer cop d’ull, aquest, que és el llac més gran de l’Estat espanyol, se’t presenta amb un esplèndid semblant dibuixat per una línia harmònica i perpètua d’aigua, només interrompuda pels arrossars i uns generosos sequiols i canals. Al seu entorn, tot és una amable successió de camins que penetren i s’abandonen en la llunyania d’un secular i bellíssim espectacle de serenes horitzontalitats; una de les zones humides on les seves riques aigües han estat des de dies immemorials l’aliment dels pescadors i dels cultivadors de l’arròs.
Un encisador recorregut amb barca des de l’amarrador del carrer del Sant Crist de la Salut et porta a vorejar la sèquia del Palmar en direcció sud, passant pels embarcadors de les poblacions veïnes, tot acompanyant-te per damunt d’unes aigües entre blavoses i verdoses, amb aparences argentades als extrems, fins al mateix poblat del Palmar. Aquí, et fas teu aquell escenari que va inspirar nombroses obres de Blasco Ibáñez, entre els límits municipals de Sueca i Sollana, a un pas de la muntanyeta dels Sants de la Pedra, l’única elevació de la zona, amb funcions religioses i una destinació inexcusable per a unes vistes panoràmiques. Més enllà, una altra parada obligada és aquella que et suggereix apropiar-te de la sorprenent arquitectura de cases, com la de Baldoví; en una perpetua dansa damunt les aigües.
Qualsevol època de l’any és prou agradosa per a deixar-te abandonar en la percepció que camines sobre de les aigües, en mig d’un paisatge d’aiguamolls i arrossars que alberga la saludable convivència d’una fantàstica biodiversitat de fauna i flora, on mereix una especial atenció la garsa reial. Emperò, esperar la caiguda del dia des del mirador de la caseta del pescador, amb les tonalitats rogenques del capvespre, és una de les experiències més evocadores d’aquest racó de món.
Avui, una considerable ocupació de part del territori natural ha fet que gran part de l’espai dunar s’hagi vist força afectat, alhora que en èpoques de sequera les aportacions hídriques minven, mentre que se li sumen els greus problemes d’una caça i una pesca indiscriminades. Carreteres, tràfic i tota mena d’activitats humanes completen el cercle d’amenaces a les quals cada cop es veu més sotmesa L’Albufera, en una eterna i controvertida lluita per a preservar la Natura.
