El dia 8 d’agost va ser d’aquells que queden marcats a la memòria. Va ser el dia que el President Puigdemont va intentar tornar de l’exili i el dia, ai làs, que Salvador Illa va ser nomenat 133è President de la Generalitat de Catalunya.
Com sempre que hi ha jornades importants, m’agrada ser present al Parlament. Un costum que tinc des del molt llunyà dia del 1980 en que Jordi Pujol va ser investit President… per primera vegada. Han passat 44 anys i sempre havia trobat un espai de pau a l’entorn del Parlament. Fins ara.
Hi havia expectació per veure l’arribada de Carles Puigdemont al Parlament i mirar d’evitar la seva detenció… abans d’entrar a l’hemicicle a exercir les funcions per a les quals va ser escollit pels catalans. La possibilitat que fos detingut em pertorbava i per això anava disposat a servir d’escut i/o amagatall perquè el President pogués entrar al Parlament. Les desenes de policies a les entrades del Parc no presagiaven res de bo i, encara menys, quan a la porta principal -al costat de l’estació de França- una manifestació de VOX estava protegida pels Mossos.
Mentre escoltava Puigdemont ens vàrem trobar amb la Lloll i el Celdoni Fonoll, dues persones que sempre hi són i junys vàrem fer camí des de l’arc del Triomf fins a la porta del parc situada al carrer de Pujades, que tenia la reixa tancada. Vista la impossibilitat d’entrar al Parlament, tots ens vàrem quedar a fora, escoltant la ràdio per saber si finalment el President havia aconseguit entrar a l’hemicicle.
En escoltar com començava la sessió sense que Puigdemont ocupés el seu escó, la gent va insistir en entrar al parc per arribar a les portes del Parlament. Des de l’altra vorera ens ho miràvem per si s’obria la reixa, poder entrar. De sobte i sense cap mena de provocació de la gent, més enllà de la voluntat d’entrar al Parc, els Mossos varen tirar gas pebre que es va escampar per tota la amplada del carrer, afectant fins i tot l’interior dels bars que res tenien a veure amb la manifestació.
Tinc 73 anys i he anat a centenars de manifestacions de tota mena i cap cos policial mai m’havia agredit. Per qui no ho sàpiga, el gas pebre afecta els ulls, el nas i la gola deixant-te cec i sense respiració durant una bona estona, entremig de desenes de persones que corren espaordides en totes direccions per mirar de fugir del gas.
No em serveix de res que es digués que els comandaments dels Mossos estaven emprenyats per la maniobra de Puigdemont que els deixava en ridícul. No es pot gasificar a persones pacífiques que protestàvem perquè ens estaven privant del dret a entrar al parc de la Ciutadella. No es pot maltractar a artistes que dia a dia lluiten per la cultura catalana. Artistes que col·laboren desinteressadament en tantes i tantes campanyes solidàries.
El dia 8 d’agost d’aquest 2024 passarà a la història de la ignomínia contra Catalunya. L’exconseller Elena va perpetrar el mateix paper que Felip VI el 3 d’octubre del 2017. Ho vàrem veure, i patir tots, els que estàvem al carrer de Pujades de Barcelona exercint el legítim dret de manifestació.
La picor dels ulls i la sensació d’ofec ja estan superats, i em queda el record de compartir una altra jornada de lluita, al costat de la Lloll i el Fonoll… i el Toni Albà, en Cruanyes, la Núria, l’Anna, la María, en Cèsar… i tots els que, quan s’hi ha de ser, sempre hi són.
Un honor companys. Un honor.
