De la manca de voluntat de diàleg amb Catalunya per part de les autoritats espanyoles ja n’he parlat en articles precedents i no cal insistir-hi. Espanya només espera de Catalunya la rectificació i la submissió, i no cal dir que aquestes exigències són contràries a qualsevol possibilitat de diàleg. Poc abans de perdre Cuba i les Filipines, Espanya també feia un discurs similar al que fa ara adreçat a Catalunya, i tots sabem com va acabar aquella aparent fermesa de la metròpoli. Per cert, més d’un segle després no es té constància de ciutadans filipins o cubans que estarien disposats a tornar a la situació colonial en la qual es trobaven a finals del segle XIX. Aquests països han tingut les seves dificultats però, si més no, ara decideixen lliurement com s’organitzen. Doncs bé, la majoria dels catalans aspiren a fer el mateix, és a dir, a decidir sense interferències com ens organitzem.
Els mateixos polítics que fins fa quatre dies negaven la possibilitat de reformar la constitució ara sembla que potser acceptarien alguns retocs menors, però aquest maquillatge no resoldria el problema. Arribats a aquest punt un es pot preguntar per què alguns catalans independentistes cauen en la trampa de participar en el debat sobre si resulta convenient o no reformar la constitució d’un estat que aviat ja no serà el nostre. Debatre sobre una eventual reforma constitucional és una pèrdua de temps, sobretot tenint en compte que aquesta mai permetrà que a Catalunya es pugui fer un referèndum vinculant sobre la independència, que això i no cap altra cosa és la voluntat majoritària dels catalans. El 2017 serà un any decisiu.
