El Nézar és un capelladí polifacètic. Músic -durant molts anys va formar part del grup de percussió igualadí Protons i ara és bateria a la banda de metal The Bering-, implicat en el món cultural i associatiu a la nostra comarca i també educador social, una faceta que desenvolupa professionalment a la comarca de l’Anoia, treballant amb menors no acompanyats.
L’educació social té moltes branques? En quina et vas especialitzar i a què et dediques ara?
L’educació social té tantes branques com tipologies de situacions vulnerables tenen les persones. Et podries dedicar des de treballar amb menors tutelats, joves migrats sols, consum de tòxics, gent gran, gent amb diversitat funcional, entre molts més… Jo vaig especialitzar-me en infància i joventut i més en concret en el consum de substàncies i la intervenció directa en aquestes edats. Actualment em dedico a ser referent d’emancipació i inclusió juvenil del Consell Comarcal de l’Anoia, treballant directament amb el col·lectiu de joves migrats sols i en situació de vulnerabilitat.
Com és el dia a dia de les persones amb qui treballes?
Doncs com qualsevol altra persona, però afegint-hi un plus de dificultat que ve inherent a ells a causa de la seva procedència. Per desgràcia, treballar amb el col·lectiu de joves migrats sols fa que la feina tingui unes barreres que en molts altres col·lectius no hi són. Principalment, treballar amb el racisme institucional, de la societat i aquell que tothom té dins seu però no n’és conscient.
Quin paper hi jugues, en el seu dia a dia?
Acompanyar-los en el seu procés d’emancipació, des d’ajudar-los a trobar pis, feina, recursos econòmics, menjar, roba, ajudar-los a crear xarxa, etc… Soc el seu referent tan bon punt abandonen el centre. Quan són tutelats tenen un equip educatiu que els acompanya en el seu procés; quan surten, soc jo el seu equip educatiu.
I quin paper jugues en el seu procés de desenvolupament de cara al futur?
Doncs principalment el paper de ser el guia, company, educador, la persona de referència que els pot esclarir dubtes, que els pot ajudar a trobar recursos, a generar xarxa… Aquella figura “segura” que molts joves necessiten.
Com és el procés des de l’arribada d’aquests menors fins a la seva inclusió? Quant dura?
Pot ser molt variat i cada cas és molt diferent… Normalment parlem d’un procés d’adaptació des que entren a l’Estat Espanyol fins que arriben als centres de protecció d’uns 2-3 mesos, més o menys. A partir d’allà poden estar entre 1 any i 1 any i mig al centre de referència, com a molt.
Això últim és degut al fet que, quan arriben, solen tenir entre 16 i 17 anys i això, moltes vegades, ens dificulta la feina amb ells pel poc temps de què disposem. Això comporta que, en qüestió d’un any has de fer una feina de capacitació lingüística, d’estudis formatius, de documentació…
Has detectat canvis en el perfil dels menors els darrers anys? Quines tendències destaques?
Molts canvis, per sort o per desgràcia, la tendència sol canviar cada, aproximadament, 6 mesos. Tot depèn molt de quina és la situació, principalment, als països africans. Vam tenir el seu moment en què quasi tots els nois eren de països com Gàmbia i Senegal, després la tendència va canviar a joves del Marroc i Algèria, va tornar a canviar a joves gambians i senegalesos, i així de manera molt constant.
Els recursos són suficients per dur a terme una tasca com aquesta?
No, gens. El principal problema és que la necessitat més bàsica que en aquest cas seria l’habitatge no està coberta, i no podem ajudar els joves, de manera econòmica, a poder pagar un lloguer, en tot cas d’una habitació (a poder tenir un pis sencer ja ni hi pensem).
Creus que el conjunt de la societat coneix bé les situacions vitals en què es poden trobar aquestes persones?
Per desgràcia no, és un món que està molt ocult el dia a dia dels joves i, per desgràcia, el màxim que es veu és el que a les xarxes socials o a programes sensacionalistes volen mostrar, fent que no sigui realista la imatge que mostren. Sempre diem que uns quants fan molt soroll però no representen la gran majoria del col·lectiu, i fa que hi hagi un gran desconeixement en aquest món. També cal dir que, en tot cas cal tenir en compte que, a priori, parlem de menors d’edat en centres de protecció, el primer que cal tenir és privadesa, fet que comporta que hi ha certes coses que no es poden mostrar.
Quins reptes específics presenta la convivència entre joves d’orígens diversos?
Crec que principalment seria poder establir una convivència estable tenint en compte la motxilla que cada jove porta a sobre. Cal pensar que els nois venen amb les seves experiències i la seva vivència personal, el seu dol migratori i l’abandonament del que ells consideren “casa”.
Això posa sensible i alerta a tothom. En un supòsit, imaginem, que tenim un centre on viuen 20 joves, imagina’t 20 joves, amb les seves respectives maletes emocionals, convivint junts. El repte més gran és poder donar un tracte igualitari a tots per poder millorar aquesta convivència, que dir-te també, en la gran majoria de casos, no és pas dolenta.
Tots coneixem els discursos que imperen avui dia sobre temes com els dels menors no acompanyats. Creus que, ara mateix, hi ha alguna manera de poder diferenciar clarament conductes delinqüencials de la majoria de les persones que busquen millorar les seves perspectives vitals i fer-ho visible per al gran públic (on el discurs de les xarxes socials té molta influència), o és una batalla perduda?
Res és mai una batalla perduda, sempre hi ha fórmules de treballar-ho. Com ho diferenciem? Coneixent la persona. Evidentment, si veiem a algú cometent un delicte no hi ha més a parlar al respecte, però crec que si la gent, descartant els seus possibles prejudicis cap al col·lectiu, fa el pas de conèixer la persona i no centrar-se en la idea preconcebuda del col·lectiu, estic segur que se sorprendria. Ens passa molt sovint, molta gent que interactua amb els joves que portem, se sorprèn, i utilitzen sempre la mateixa paraula: Són joves “normals”. I si per normals entenem a joves que tenen una conducta normativa i coherent, sí, són així. Només hem de fer el pas d’apropar-nos. Res és una batalla perduda. Sempre hi ha esperança.
