En l’època de Guifré el Pilós, tota la comarca de l’Anoia va quedar incorporada als seus comtats. No obstant, 100 anys després encara no era un territori segur. La feble frontera que separava els cristians dels sarraïns era sovint traspassada per les espases. Els primers en patir-ho, els més vulnerables, eren sempre els colons.
Al llarg de la primera meitat del segle XI, els hereus de Guifré van lluitar per retenir aquest territori promovent repoblaments, alçant fortificacions i, quan hi havia ocasió, sortint a l’atac. Tot va canviar a mitjan segle XI. L’augment del poder dels comtes i la divisió del Califat de Còrdova en taifes no va propiciar un avanç de la frontera, sinó que es va estancar. Els comtes preferien cobrar taxes a les taifes andalusines, i preferien expandir-se cap a Occitània. Al segle XII els comtats catalans ja eren madurs i forts, i optaren per esquinçar la frontera que s’havien autoimposat al sud.
Durant aquests 150 anys, a la comarca de l’Anoia s’hi van moure grans personatges: nobles, bisbes, guerrers i diplomàtics. Tots ells hi deixaren petja, tots ells protagonitzaren lluites memorables.
Punts d’interès
1. DE JORBA (JORBA)
2. DE RUBIÓ (RUBIÓ)
3. DE SEGUR (VECIANA)
4. DE LA MANRESANA (ELS PRATS DE REI)
5. DE SANT ESTEVE (CASTELLFOLLIT DE RIUBEGRÓS)
6. DE CALONGE (CALONGE DE SEGARRA)
7. DE CALAF (CALAF)
8. DE BOIXADORS (SANT PERE SALLAVINERA)
9. IGUALADA
