El terme municipal de Santa Maria de Miralles, de 25,04 km 2 , és situat al sector SW de la comarca, a tocar de les comarques de la Conca de Barberà i l’Alt Camp. Limita a l’oest amb Bellprat, al nord amb Sant Martí de Tous, al nord-est amb Santa Margarida de Montbui i Orpí, al sud-est amb la Llacuna i al sud-oest amb Querol i Pontils. En forma l’eix la vall de la riera de Miralles o de Carme, afluent per la dreta de l’Anoia, que corre entre els contraforts de la Plana d’Ancosa i la serra de Miralles, on es destaquen el cim de l’Agulla Grossa de Miralles (867 m) i el turó on s’alcen l’antic castell i l’església que donen nom al terme. No hi ha cap nucli urbà de població. El sector de Sant Romà ha esdevingut centre administratiu del municipi, que comprèn un gran nombre de masies esparses. El cens de 2020 parla de 119 habitants.
La població de Santa Maria de Miralles s’originà a recer del castell, que formava part de la xarxa d’edificacions de la Marca Hispànica.
Una quarta part de les terres del terme són conreades. De fet, el terreny és fèrtil i productiu, però el grau d’emigració de joves vers els nuclis industrials ha impedit el desenvolupament de l’economia. Els conreus principals són els de cereals, vinya, arbres fruiters i ametllers. Tot i que la producció ramadera és menys important, hi ha diverses granges d’aviram, porcs i explotacions ovines, cabrunes i de conilles mares. S’hi havien explotat mines de bauxita, però foren abandonades.
Església de Santa Maria
Església romànica. Planta totalment rectangular: l’interior és d’una sola nau, amb volta de canó, desprovista d’absis. Se li afegí una capella quadrangular al mig de la paret nord. Un altra capella quadrada adossada a la paret de migdia, a la dreta de la portalada, va desaparèixer durant el segle XX. La nau és coberta per una volta de pedra lleugerament apuntada. És un edifici romànic tardà construït entre finals del segle XII i el segle XIII.
Mentre la primera menció del castell és del 960, la primera de l’església és del 29 de maig de1303. En una descripció antiga es diu que a l’interior es conservava una imatge de la Verge i alguns retaules. L’altar de la Mare de Déu del Roser tenia uns retaules gòtics molt ben conservats. La Verge era de fusta, tenia uns 50cm. d’alçària i sembla que era molt antiga. L’altar major de Santa Maria era del Renaixement. També es descriu una “porta adornada per un bonic dibuix format per grossos claus de ferro forjat afectant quadrats allargats en forma de “losange”. Tots aquest elements van desaparèixer durant la guerra 1936-39
Emplaçament: Camí a la esquerra (venint de Valls) que surt de la C-37 prop del Km. 53, davant Ca l’Escolà.
Castell de Miralles
Conjunt fortificat constituït per dues parts i que s’acomoda a la topografia del lloc. La part superior o sobirana està formada per una edificació rectangular d’uns 1.000m2 que conserva part de les parets, de maçoneria irregular, i en algunes parts en opus spicatum.
Els quatre murs sobrepassen a la major part del perímetre els 3 m. d’alçada i emmarquen un espai – torre residencial d’angles arrodonits que amida de 28’7 a 31 m. de longitud i de 20’6 a 23 m. d’amplada. Només es conserva una de les quatre cantonades. Aquest castell formava part de la línia defensiva que permeté el repoblament de la comarca cap a ponent a finals del segle X. Pertangué als Cervelló i després a la baronia de la Llacuna. L’any 960 (28 de juliol) ja és mencionat (kastrum Miralias) en l’acta de cessió del Compte de Barcelona i d’Osona Borrell II a Isarn, fill de Sal·la de sant Benet.
Emplaçament: Camí a la esquerra (venint de Valls) que surt de la C-37 prop del Km. 53, davant Ca l’Escolà
Necròpolis del Serral
Conjunt arqueològic excavat que proporcionà setze tombes de lloses, un fons de cabana i tres estructures d’ús desconegut d’època tardoantiga (S. IV-V dC). Les estructures funeràries consistien en fosses excavades al sól i revestides de lloses i foren reutilitzades ja que les 16 fosses van proporcionar 26 individus inhumats. Un cop realitzada el 1995 la excavació, el terreny fou rebaixat i el jaciment fou destruït, pel que es poc probable que quedin noves restes. Tres de les tombes de cista van ser traslladades i reconstruïdes al costat de l’Església de sant Romà, a l’aire lliure.
