A mi no m’acaba de convèncer aquest bany de masses del govern Castells per celebrar els mil estudiants del Campus d’Igualada, amb una festa que sembla més pensada pel seu propi gaudi que pel bé de la ciutat. No és que estigui en contra de l’aposta universitària que ha fet Igualada, però sempre m’ha semblat un projecte personal de l’alcalde, sense rumb clar i amb l’única voluntat complaure’s a ell mateix. Aquella frase que repeteix tant i en primera persona: “El dia que jo aconsegueixi que hi hagi classes de medicina a Igualada ja podré plegar”, a part de semblar una aposta feta a uns col·legues després de sopar, és la prova fefaent que ho viu com un projecte personal. Sembla com si l’alcalde fos el gran Gatsby i el campus universitari la seva Daisy Buchanan, un objectiu desitjat més per ambició personal que per la ciutat.
Perquè el campus universitari d’Igualada sigui un projecte de ciutat que miri al futur, cal dur a terme una sèrie d’accions que el govern encapçalat per Marc Castells mai no ha fet. O, si més no, mai no n’ha donat explicació pública. Primer, cal estudiar a fons l’economia d’Igualada, de la Conca d’Òdena i de l’Anoia, i definir àmbits de creixement econòmic d’alt valor afegit i innovadors, relacionats amb els grans reptes socials del segle XXI. L’important és estructurar les futures especialitzacions econòmiques del territori i, a partir d’aquí, garantir que tant els estudis universitaris com també els cicles de formació professional que s’implantin a la ciutat responguin a aquests àmbits. Es tracta de plantejar-nos quin model econòmic volem per a Igualada i l’Anoia en els propers 30 anys. No és només una qüestió d’infraestructures o de polítiques empresarials, sinó també de formació: els estudis de formació professional i universitaris de la ciutat han de ser coherents amb el futur que volem.
Actualment, l’oferta educativa universitària a Igualada és força variada: s’imparteixen graus com Enginyeria Informàtica, Enginyeria Química, Enginyeria en Organització Industrial i Lògica, ADE, Infermeria i el doble grau de Nutrició Humana i Dietètica i Fisioteràpia. Però la seva implantació sembla més aviat com bolets que surten on algú ha volgut plantar-los, i no pas com el resultat d’un pla concret amb una visió de futur. En lloc de gastar més de 30.000 euros de diners públics amb el concert de Figa Flawas, el govern el que hauria de fer és propiciar que els sectors econòmics i estratègics de la ciutat defineixin les línies mestres que Igualada i l’Anoia haurien de seguir. Potser s’haurien de prioritzar sectors emergents relacionats amb reptes ambientals i socials: en el sector de salut i benestar ja tenim alguna oferta educativa però hauríem de pensar si volem apostar -per exemple- per la transició energètica, les noves tecnologies, la construcció sostenible o el desenvolupament agroalimentari, un potencial que la comarca encara no ha aprofitat del tot.
Cal centrar-se en dos o tres eixos estratègics per convertir Igualada en un pol atractiu i referent. Això implica no només impulsar estudis universitaris, sinó també ampliar els cicles formatius amb una visió de futur, i si Igualada especialitza la seva oferta educativa en aquests àmbits, podria atreure talent, empreses i innovació. Perquè, bàsicament, no es tracta només de tenir més estudis i més estudiants per organitzar festes com la del divendres i penjar-se medalles perquè has aconseguit mil estudiants; es tracta de tenir els estudis que el territori realment necessita i que puguin generar treballs de qualitat. Si no els planifiquem ara, Igualada i l’Anoia quedaran atrapades en la irrellevància econòmica mentre altres territoris defineixen i executen diligentment el seu full de ruta.
Finalment, però no menys rellevant, cal que el model econòmic que volem per als propers 30 anys es defineixi de manera col·lectiva -ajuntaments, ens comarcals, empreses, entitats i centres educatius- i no a caprici del polític de torn, mogut per ambicions personals i poc sentit del ridícul. Si ho posem en perspectiva, mil estudiants equival a la mida d’un institut de secundària qualsevol del país, i no recordo que cap d’ells hagi necessitat mai focs artificials per celebrar-ho.
