Josep Soriguera
Advocat
La pandèmia ha posat damunt de la taula aquest dilema en àmbits de primera magnitud, com en el sanitari, en l’econòmic i en el de les llibertats individuals.
En el món sanitari saben que a resultes de la mancança de recursos s’ha hagut de decidir a qui és dóna la prioritat a l’hora d’aplicar mecanismes escassos, com respiradors o ucis; a la Revista Catalana Dret Públic el catedràtic Jordi Pérez-Nieva fa la següent afirmació: “…quan aquests dies s’han hagut de fer els temuts triatges per triar com s’administra l’escassetat de tractament sanitari, s’ha triat prioritzar les expectatives de vida amb millor pronòstic de supervivència, és a dir, els més forts”.
Quant a l’economia, l’estat d’alarma que havia de finalitzar el 28 d’abril, després de la primera pròrroga, ja no serà fins el 9 de maig (de moment?), en una segona pròrroga. No obstant això, el govern de Madrid, a partir del 13 d’abril, ja va començar a desbloquejar part de treballadors dels serveis que no es consideren essencials, a pesar de les recomanacions de prudència d’experts en virologia, així com de l’oposició d’altres estaments socials que veuen la mesura precipitada amb el risc del rebrot de la pandèmia. Òbviament, la prioritat econòmica ha estat, o està, per sobre de la seguretat sanitària, amb els riscos de la mortalitat que això pot comportar. Tampoc no falten veus en aquest sentit: “No s’escolten els experts, sinó l’Ibex, la monarquia i l’exèrcit” (Oriol Junqueras).
Les llibertats individuals han estat -estan- pràcticament anul·lades amb un confinament total. Aquest ha sigut -és- d’una brutalitat extrema: no es pot sortir de casa encara que sigui sol, no es pot fer footing encara que estiguis sol…, i no parlem de la geolocalització que es preveu implementar. “Detrás del duro confinamiento español hay una carga política, un mensaje de sacrificio a la UE”, señala Elizondo, presidenta de la Asociación de Ciencia Política.
Aquesta manera d’actuar, amb realitzacions d’accions útils, minvant els drets d’uns o donant prioritats a altres interessos per afavorir, en principi, unes majories, històricament ha estat una teoria filosòfica amb importants implicacions polítiques: va inspirar la societat del benestar, l’anomenat utilitarisme.
John Rawls explica que hom entén que cada membre de la societat posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia, i en una societat justa les llibertats bàsiques es donen per descomptat i els drets que la justícia garanteix no estan subjectes a la negociació política o al càlcul de l’interès social. Cap mena de càlcul sobre el benestar social de la majoria, cap mena de consideració relacionada amb les anomenades “raons d’Estat” pot justificar que es vulnerin els drets i llibertats bàsiques d’una persona o d’una minoria de persones. Aquesta nova teoria de justícia de John Rawls, en plena contradicció amb l’utilitarisme, no té la incidència que caldria en el dia a dia polític, a pesar que està considerada l’obra cabdal de la història de la filosofia política.
Rawls entén la concepció de la justícia com equitat, i literalment la defineix de la següent manera:
“Així com la veritat és la primera virtut dels sistemes de pensament, la justícia és la primera virtut de les institucions socials. Una teoria, per molt elegant i econòmica que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és verdadera; igualment les lleis i les institucions, per molt eficients i ben arranjades que estiguin, han de ser reformades o abolides si són injustes”.
