Per segona setmana consecutiva, el “govern” de la Generalitat saluda l’Anoia amb una bona notícia. Després de l’anunci sobre l’inici de la retirada de la concessió a Monbus -calia fer-ho a les portes d’una campanya electoral?- ara hem sabut que el departament de Territori, encara a menys dies de l’inici de la campanya, ha iniciat la redacció del projecte per eixamplar la C-15 d’Igualada a Vilafranca en el model de “2+1”, amb una inversió de “només” 45 milions d’euros, xifra realment ridícula en un macropressupost com el de la Generalitat.
Es tracta, sens dubte, d’una bona notícia, oi més tenint en compte l’elevat nombre de sinistres que ja s’acumulen en l’Eix Diagonal de Manresa a Vilanova i la Geltrú, en el que portem d’any. Fins al 20 de novembre, s’han registrat 112 ferits, quatre més que els 108 que hi va haver el 2012, que era fins ara l’any amb més sinistralitat. Entre el 2013 i el 2016,en canvi, la xifra anual de ferits sempre s’havia mantingut al voltant de la vuitantena, invariable.
Està clar que aquesta és una carretera vital per a les comunicacions de Catalunya, entre l’Eix Transversal i l’A-7, motiu més que sobrat per a que, d’inici, hagués estat una autovia. Va ser un error no fer-la, i no valen les excuses dels diners, perquè s’han gastat en altres coses inútils com l’aeroport desèrtic de Lleida, o alguna línia de metro de Barcelona de difícil justificació. Fer com cal una carretera que travessa el país bé s’ho valia. També és cert, però, que la societat civil d’Igualada i l’Anoia no va collar gaire. No se la va sentir. Estava capficada en un aeroport corporatiu, en un polígon “gran”, i en un Parcmotor que havien de ser la gallina dels ous d’or…. Res d’això es va fer o ha acabat sortint bé. L’aeroport de Lleida, sí. Motorland a Alcanyís, a tocar de Catalunya, també.
L’oportunitat del “2+1”, sistema utilitzat amb èxit a països com Suècia o Irlanda, és benvinguda, però m’arrufa el nas que al Berguedà segueixin insistint en una autovia de Berga fins al túnel del Cadí, i no vulguin baixar del burro, tot plegat, per gaudi dels pixapins afamats d’esquí i d’arribar ràpid als xalets de la Cerdanya.
Convindria no perdre la memòria i no deixar-nos prendre el pèl, com ha succeït en infinitat de casos interiors. Que de Manresa a Vilafranca cal una autovia és quelcom que clama al cel. Em dona la sensació que, com sempre, ens conformem amb les engrunes.
I així ens va.
