Pujol – Josep Maria Ribaudí

Avui estic trist i emprenyat per culpa de la família Pujol, i com que de Pujols n’hi ha molts a Catalunya, especifico: Pujol-Ferrusola. L’emprenyada em va començar el passat dissabte just després de llevar-me i agafar el diari: “PUJOL CONFESSA”, així, en lletres grosses; “Jordi Pujol reconeix que ha tingut diners no declarats a l’estranger des del 1980, demana perdó i es posa en mans de les autoritats tributàries i la justícia”, llegeixo. Jo al Sr. Jordi Pujol i Soley —encara se li ha de dir honorable?— l’admirava, i l’admirava a pesar dels defectes que li coneixia, alguns de petits com sortir amb ciris trencats per no voler dir el que se li preguntava, “avui això no toca”, i coses així i tonteries que considerava peccata minuta. Altres defectes ja els considerava més importants, com tallar-li el coll (políticament) al Sr. Miquel Roca per motius no confessats, tot i que fa pensar que tenia por de l’ombra que li podia fer o fer-li a algú proper; és el problema de no explicar clarament les coses; tothom en pensa el pitjor. Però el defecte més gran, per a mi, va ser el d’actuar amb nepotisme, col·locant el seu fill Oriol Pujol a les primeres files de la política catalana. Malgrat aquestes coses que jo considerava defectes, en l’altre platet de la balança m’hi pesaven més l’esperit de sacrifici pel seu país, l’entrega incondicional -em pensava-, el coneixement exhaustiu del territori, el saber parlar llengües estrangeres -una rara avis en el context polític espanyol- i que el considerava allò que se’n diu un home honrat i d’estat. Ara tot això se n’ha anat en orris, o per dir-ho més clar, a la merda! No el penso jutjar, no em correspon. “Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra” (Joan 8, 1-11), però sí que vull que ho faci qui ho ha de fer, la judicatura, i si és culpable -ho ha confessat- que pagui amb la pena corresponent, i no em refereixo a diners i multes econòmiques; parlo de responsabilitats penals, si n’hi ha, i encara aniré més lluny. Si el condemnen a presó, no vull que l’indultin. Molts ciutadans ja n’estem tips d’aquesta “tercera” via en què uns polítics corregeixen les sentències que els jutges han emès en primera i segona instància. Acabo ratificant la meva tristesa i decepció. No em val la comparativa: “a la dreta espanyola n’han fet d’iguals i pitjor” , i “els de l’esquerra, de l’alçada d’un campanar” . “Tothom que exerceix el poder s’embruta”, o “qui oli toca els dits se n’unta”. No, no em val. Sr. Jordi Pujol i Soley, no es pot ni imaginar la meva decepció, i sense haver fet cap sondeig d’opinió, estic segur que és compartida per centenars de milers de catalans. Només se m’acut una expressió: ens ha donat ben bé pel sac! Un aclariment: aquest article el signo a nivell absolutament personal i a cop calent (26/07/14, a mig matí). Josep M. Ribaudí