Quan hom ja transita la dècada dels setanta, encaminant-se cap a la dels vuitanta, és gairebé inevitable que, setmana rere setmana, la premsa ens porti la colpidora nova de la desaparició d’algun amic o conegut. Per sort, encara hi ha dies en què la Parca mostra clemència i ens regala un respir, permetent-nos de gaudir de la vida sense haver d’acomiadar cap ésser estimat.
Aquesta, però, no ha estat una d’aquelles setmanes de treva. Dijous passat vaig rebre la notícia, tan dolorosa com esperada, de la mort d’en Josep Vidal Pla, després d’una malaltia cruel que, tanmateix, no li va robar del tot la voluntat de ser present: encara va fer l’esforç d’acudir a un parell de trobades els darrers mesos.
En Josep era un home radiant, optimista i, alhora, d’una sinceritat desarmant. Tenia el do de dir les veritats amb un somriure als llavis i la gràcia de relativitzar fins i tot la seva pròpia salut amb un toc d’humor. Mai no recordo cap trobada amb ell en què no hi hagués una rialla, un acudit o una facècia capaç de dissipar qualsevol tensió. Sempre fidel a la veritat, sempre amb la llum d’una alegria autèntica.
Tot i que mai vaig formar part del seu cercle més íntim, la nostra coneixença es remunta a la meva adolescència: jo, afeccionat a la fotografia; ell i el seu germà Gaspar, ja reconeguts en l’art del trial.
D’aquells temps neix una amistat que mai no es va apagar.
Anys més tard, el destí ens va retrobar quan, contra tot pronòstic, l’empresa Publicacions Anoia, de la qual ell n’era soci, em contractà com a redactor d’aquest setmanari. Reconec que més d’una vegada els meus escrits li devien provocar algun maldecap; tanmateix, ell mai no es va queixar ni va limitar la meva llibertat d’expressió, tot i tenir l’autoritat moral i professional per fer-ho.
Home emprenedor, hereu de la tradició familiar del taller mecànic, sempre atent a les innovacions, es va esforçar perquè els seus clients disposessin del millor servei, invertint en les tecnologies més avançades de cada moment.
Sovint vaig voler entrevistar-lo, i sempre em responia amb la seva humilitat característica: “Encara no és el moment. Més endavant serà millor, i llavors en podràs fer una entrevista com cal.” Aquell moment, tanmateix, no el vam saber trobar mai: més per la seva discreció innata que no pas per manca de la meva insistència.
El que sí que vam compartir van ser nombroses trobades professionals. Ell, sempre puntual, sempre actiu, sempre carregat d’un optimisme que desarmava, i amb un acudit a punt per esvair la tensió. Estic convençut que les reunions de Publicacions Anoia mai no tornaran a ser iguals sense la seva presència.
Ha estat un honor i un privilegi formar part del vastíssim cercle d’amistats i socis d’en Josep Vidal Pla.
I, com diu aquella coneguda cançó folk: “Trobarem a faltar el teu somriure, Josep”
