El progrés tecnològic i la pressió del mercat han disparat l’ús de telèfons mòbils, tauletes i ordinadors, fins al punt que els mitjans de comunicació tradicionals han perdut terreny entre els més joves. Ara, la informació i l’entreteniment arriben majoritàriament a través de les xarxes socials, on tothom és alhora receptor i emissor de missatges.
Aquesta democratització de la comunicació és un terreny fèrtil per a les fake news, notícies falses que busquen manipular als usuaris de les xarxes. Malgrat els esforços per desmentir-les, les fake news sempre troben la manera de guanyar terreny, especialment en àmbits com la política -com hem vist amb comptes falsos atribuïts a figures com Xavier Trias o Artur Mas-, la salut -amb campanyes antivacunes- o els successos violents que alteren la convivència, fins i tot en societats ben formades.
Tot i que algunes fake news es poden desmuntar fàcilment, se’n generen tantes que és gairebé impossible seguir-ne el ritme. A més, encara que es demostri que imatges de suposada violència als carrers de Catalunya són, en realitat, escenes gravades en països llunyans sense cap relació amb nosaltres, el públic continua creient-les i compartint-les sense fi. Això passa perquè les notícies que circulen per les xarxes no tenen una font clara que en garanteixi la veracitat.
En aquest context, el paper de la premsa de proximitat -com aquest mitjà que tens a les mans- és clau per mostrar la realitat dels fets, explicant què passa, on passa i qui n’és responsable. La proximitat amb els lectors fa pràcticament impossible que les fake news o els errors es mantinguin en el temps. Aquest, crec, és el principal valor de la premsa de proximitat, també anomenada “quilòmetre zero”.
Tanmateix, la premsa local s’enfronta a obstacles importants. La censura derivada de la correcció política i la protecció de dades personals limita, per exemple, la possibilitat de publicar informació que identifiqui els autors de delictes comesos al nostre entorn. En casos de crims masclistes o agressions sexuals, no es poden divulgar detalls com el nom, l’origen ètnic o una adreça aproximada de l’agressor. Intentar obtenir aquesta informació per altres vies, quan Mossos d’Esquadra, Guàrdia Civil o Policia Nacional no la proporcionen, pot comportar greus conseqüències judicials si les publiquem.
Poso un exemple concret: el cas d’un estafador que, aprofitant la manca d’habitatge, enganya persones que busquen un lloc on viure. Segons alguns afectats, aquest individu ofereix habitatges a preus raonables, però demana una paga i senyal d’entre 500 i 600 euros per reservar-los, amb la promesa de formalitzar el contracte davant notari. Aquesta signatura, però, mai no arriba a produir-se, i els diners avançats no es retornen. Com que l’estafa es basa en la bona fe de les víctimes, que no reben cap rebut dels diners avançats, recuperar-los és pràcticament impossible.
Periodistes d’aquest mitjà han verificat la veracitat d’aquesta estafa, però publicar-ne els detalls podria derivar en una demanda judicial costosa. Tot i que hi ha múltiples víctimes que apunten a la mateixa persona, el principi de “la paraula d’un contra la de molts” no és suficient per fer-ne ressò públicament. Per poder informar-ne, caldria que alguns afectats presentessin una denúncia formal als Mossos d’Esquadra i, un cop acceptada, facilitessin el document oficial. Aleshores, i només aleshores es podria publicar la informació amb seguretat.
En l’actualitat, la protecció de dades sembla pesar més que el dret a la informació, un repte que la premsa de proximitat ha d’afrontar amb rigor i responsabilitat.
