Aquest paper, que ve a ser mensual, sovint deixa sense tractar o tenir present fets noticiables que han ocupat l’atenció dels mitjans durant molts dies; avui, però, tinc la voluntat de tractar amb notorietat un d’aquests esdeveniments: la tragèdia viscuda pel País Valencià quan acabava el mes d’octubre amb l’aiguat provocat per la gota freda a les comarques valencianes…; una desgràcia que no em puc ni vull estar de recordar ateses la magnitud i les conseqüències tràgiques que han provocat.
Una tragèdia de dimensions inabastables i insuportables, amb centenars de víctimes humanes, que han posat en evidència dèficits estructurals relacionats amb la geomorfologia de les comarques afectades i, a sobre, han mostrat mancances i negligències dels màxims càrrecs polítics valencians que han escandalitzat l’opinió pública com a responsables d’omissions inacceptables i de “pràctiques” del govern del tal Mazón que han augmentat el sofriment de la població que, avui i molt temps a venir, es veu i estarà obligada a viure en unes condicions indignes: tots recordarem anys les imatges punyents i fantasmagòriques de Paiporta, Picanya, Sedaví i tantes poblacions de l’Horta Sud i d’altres comarques, amb la resposta de la població que ha estat espectacular i rotunda i amb la col·laboració de milers de voluntaris procedents d’arreu -sobretot del mateix País Valencià. Altrament, les manifestacions del poble contra la inèpcia i el desemparament de la Generalitat valenciana també són un exemple de comportament responsable a valorar en aquest episodi que ens ha trasbalsat tant; així mateix destacar, no cal dir, la resposta de solidaritat que ha comportat arreu cap al País Valencià, amb el gran i emotiu concert de dissabte a Barcelona com a punt àlgid.
Passant ara a l’àmbit del Principat, soc dels qui pensen que hem caigut en un forat temible: el govern de Salvador Illa s’ha instal·lat en una política autonòmica de manual, en la forma i ens els continguts; un autonomisme que tomba, una situació del tot regressiva des del punt de vista nacional que ens ha de fer reflexionar com més aviat si no volem perdre (més) bous i esquelles. I no penso només en allò de l’”oli de Terrassa” i l’enorme taca que arrossega el president de la Generalitat en haver donat l’esquena al sector de l’oli català, amb l’episodi d’una fira de promoció d’un altre oli. És tot plegat: els gestos com els que ha sovintejat amb el monarca espanyol, les passejades i comportaments per Europa que ens han mostrat els mitjans; la presència patent de la simbologia “constitucional” en el dia a dia d’aquest govern, la reiteració fins al cansament de fer ostentació de “la normalitat institucional”, amb anuncis que remarquen i ens matxuquen que aquest sí, aquest és el govern de tothom; o amb l’ocupació de tertulians amics als mitjans públics sense cap vergonya, etc.
Més enllà del nostre món, el de fora es mostra inhòspit i implacable i les guerres conegudes transcorren aclaparadores, sense aturador: Rússia, continua ocupant els territoris d’Ucraïna després de la invasió que aviat farà tres anys i amb l’anunci que la presidència de Trump pot ser “beneficiosa” per als interessos malèvols de Putin. Israel tampoc no afluixa i ens omple de morts cada telenotícies des d’aquell fatídic atac de Hamàs l’octubre de 2023. El president nord-americà sembla que també serà una garantia per a la política de Netanyahu. En fi, per completar el quadre, la cimera de Bakú -la COP29- que ha acabat aquest cap de setmana tampoc no ha estat la font de cap alegria i, davant l’evidència dels efectes del canvi climàtic i els problemes globals del planeta, no ha assolit resultats gaire esperançadors i haurem d’esperar a la pròxima cimera de Brasil; per cert, aquí també haurem d’estar alerta amb la preocupant influència del nou govern USA, atesa la poca “simpatia” de l’inefable president que, com és sabut, es mostra negacionista del canvi climàtic i gairebé terraplanista.
Remuntem una mica i busquem punts positius del moment com ara els actes esmentats a favor del País Valencià (voluntaris, campanyes de recollida de fons i aliments, manifestacions) els quals diuen molt de la solidaritat humana i, en concret, de la solidaritat dels Països Catalans. O bé, considerem ben positiva la manifestació extraordinària – més de 170.000 persones- de dissabte passat contra els preus dels lloguers i les dificultats de trobar habitatges dignes: un clam contra un problema transcendent de tanta gent.
Deixeu que reprodueixi unes paraules de Vilaweb: (del problema de l’habitatge) …”és un dels més greus de la nostra societat, però no solament pel problema en si, sinó per allò que té de desestructuració de la societat i desautorització del funcionament de la democràcia”. Un problema que ens marca de fa temps i que pot esdevenir crònic, que depassa Barcelona i que arriba arreu, Igualada i l’Anoia incloses, no cal dir.
Deixem-ho aquí. Temps ha de venir per a tractar i enfocar la situació política catalana més enllà de l’ensopiment en què ens ha fet caure el govern de Salvador Illa, capficat a diluir-nos en una política espanyola que ens vol engolir. Sense anar més lluny, demà ERC es juga una bona part del futur: tant de bo que l’encertin… Des d’ara haurem de seguir de ben a prop el paper que juguen i han de jugar Esquerra i Junts en el futur polític del govern de Pedro Sánchez i determinar què serà bo per a nosaltres: ajudar-lo a flotar i sobreviure perquè no vinguin els de l’extrema dreta? O, davant els possibles incompliments dels pactes d’investidura signats, els “nostres” han de provocar-ne la crisi que acabi amb el govern del PSOE i ens porti a un cicle nou per a l’independentisme?.
