La justícia europea -com l’espanyola- és una vergonya. És ben sabut que entre 1992 i 1996, Bòsnia i Hercegovina es va dessagnar en una guerra civil entre les milícies sèrbies bosnianes, comandades pel criminal de guerra Slobodan Milošević, i les forces de defensa bosnianes. La lluita dels bosnians va ser completament desigual, ja que els serbis bosnians comptaven amb el suport de tot l’exèrcit de Sèrbia… i de l’extrema dreta europea.
La principal via de Sarajevo, el bulevard Meša Selimović, va ser rebatejada com a Avinguda dels Franctiradors (en bosnià Sanperjska aleja) per advertir els martiritzats habitants de la ciutat del perill que representaven els franctiradors, que disparaven des de l’altra banda del riu Miljacka, amb un especial interès a matar infants.
Vaig tenir l’ocasió de visitar Sarajevo poc després dels acords de Dayton, que van posar fi a la guerra dels Balcans. Acompanyat de Laura Borràs, Xavier Botet i els enyorats Josep Miserachs i Santi Carbonell, vam poder veure els senyals dels trets encara visibles a les parets d’aquesta avinguda. No és estrany que es calculi que més de vint-i-dues mil persones hi van perdre la vida durant aquells quatre anys llargs de conflicte bèl·lic, quan els europeus vam descobrir, horroritzats, el concepte de neteja ètnica.
Els nostres amics bosnians de la Creu Roja Anoia, que ens van fer d’amfitrions, ens van explicar que Slobodan Milošević havia trobat en la caça dels bosnians una font de finançament per a la seva neteja ètnica. Organitzava safaris de cap de setmana on caçadors europeus -alemanys, italians, suïssos, txecs… i potser espanyols- pagaven fortunes per disparar, protegits per les milícies sèrbies bosnianes, contra homes, dones i, especialment, nens que intentaven aconseguir queviures o medicaments en els punts de subministrament de la capital bosniana. Després de la cacera, venien festes privades amb alcohol, cocaïna i prostitutes, sempre sota el control i la protecció de Milošević.
Aquest any, durant una visita privada a Sèrbia, vaig aprofitar per preguntar sobre la participació de caçadors alemanys o italians en els crims de l’Avinguda dels Franctiradors. Em van negar qualsevol coneixement del cas.
Els crims de lesa humanitat no prescriuen mai, i malgrat que l’escàndol de l’Avinguda dels Franctiradors és plenament conegut i que el 2022 el cineasta eslovè Miran Zupanič va presentar el reportatge: Sarajevo Safari, cap justícia europea ha obert una investigació seriosa. Aquest cas, que va arrabassar la vida a més d’un centenar d’infants de menys d’un any, sembla haver quedat en l’oblit.
Ara, trenta anys després dels crims, un jutjat de Milà està investigant el cas, que té ramificacions en diversos països europeus amb nuclis importants de l’extrema dreta violenta. S’ha descobert que milionaris italians pagaven fins a 80.000 euros de l’època per matar per diversió un infant musulmà. La majoria d’aquells criminals han quedat impunes, ja que, per edat, han mort tranquils i sense donar explicacions sobre la seva implicació en aquests crims de lesa humanitat.
Em pregunto, horroritzat, si el Tribunal Europeu dels Drets Humans no hauria pogut actuar en defensa dels ciutadans europeus. És possible que el fet que les víctimes fossin musulmans hagi influït en aquesta impunitat? Europa està donant mostres no només de debilitat i manca de compromís social, sinó d’un nivell alarmant de misèria moral.
Això exigeix una reforma immediata i profunda de totes les seves estructures. Si no ho fem, continuarem sostenint un edifici costós, aixecat damunt de fonaments de vergonya, fang… i sang.
