La situació política a l’Estat espanyol, més que pena, el que em provoca és fàstic.
El debat d’idees ha mort. L’han enterrat sota una muntanya d’odi personal, insults barroers i menyspreu descarat cap als ciutadans. Al Congrés no es discuteixen lleis ni solucions: es llancen excrements. El PP i el PSOE han perfeccionat l’art de tapar la seva podridura amb la podridura de l’altre, sincronitzant escàndols com qui coreografia un ball macabre. Robatoris, putes, sobres i morts sospitoses: en tenen per donar i per vendre, i encara ens demanen que aplaudim.
Si entre els diferents partits tot el debat es basa en l’insult, l’acusació i l’odi, també dins de cada formació hi ha militants que s’odien profundament. Només cal veure les declaracions públiques que, dia sí i dia també, els barons socialistes dirigeixen contra el seu secretari general i president del govern. Tant és així que sembla evident que els més partidaris del PP es troben a les files del PSOE.
Una situació similar es dona a la cúpula del PP, on la presidenta madrilenya va soscavant l’escassa autoritat de Feijóo per convertir-se en la màxima figura de la dreta més casposa d’Espanya.
No és que n’esperi gaire de la monarquia “parlamentària” espanyola perquè, si parlem d’odi entre els diferents protagonistes polítics, dins de la família “Real”, l’odi els surt per les orelles. Un niu de serps amb corona. L’odi familiar brolla per totes les escletxes dels seus palaus, però nosaltres paguem el silenci de la premsa i els advocats. No cal llegir el llibret de l’emèrit per saber que es detesten amb una intensitat que cremaria el paper on està imprès.
Les institucions són cadàvers ambulants. Sanitat col·lapsada, trens que no arriben, habitatge inabastable, carrers insegurs… i ells, allà dalt, perdent hores i milions en una orgia d’insults mentre nosaltres paguem la festa.
Veure les sessions parlamentàries em fa la sensació que només serveixen per perdre el temps -i els nostres diners-, empantanegats com estan en odiar-se entre ells i menyspreant-nos a nosaltres, els ciutadans, que restem com a convidats de pedra davant l’enquistament de tots els problemes.
Aquesta setmana, en què la Constitució Espanyola compleix anys -tants que la majoria dels ciutadans que la vam votar han mort i el gran gruix de la població actual no l’ha votada-, constato l’absoluta inutilitat d’una Carta Magna que només ha servit per preservar les estructures de la dictadura que mai no van desaparèixer.
Ara, quan els bàrbars neofeixistes s’apropen inexorablement, m’adono que l’esperança d’aquell mes de desembre del 1978 fa anys que s’ha convertit en un frau. El que havia de ser la garantia de llibertat s’ha transformat en la gàbia que oprimeix els qui volem viure en un país lliure.
L’odi és una oprobiosa taca d’oli que creix i creix, embrutant-ho tot, mentre els nostres representants institucionals, es dediquen a ficar-se el dit a l’ull, mútuament.
