Les enquestes indiquen que l’extrema dreta avança imparable, malgrat les suposades línies vermelles que els partits democràtics afirmen establir per frenar-ne el creixement. Falòrnies! L’extrema dreta creix precisament a causa del fracàs rotund dels partits anomenats constitucionals o democràtics, incloent-hi els independentistes catalans.
Una altra enquesta coneguda aquesta setmana revela que una part significativa dels ciutadans espanyols considera que els quaranta anys de règim feixista van ser beneficiosos per a Espanya. I, si s’interroga a persones de menys de 66 anys -les que no van viure sota el franquisme-, encara valoren més positivament aquella època fosca de la història del país. És difícil comparar els anys de joventut amb els de la maduresa, ja que tendim a oblidar les penes i a recordar amb enyorança els moments agradables. Tanmateix, passar d’això a creure que el franquisme va ser bo per al país és un abisme. I, malgrat tot, aquest abisme existeix.
Quan Franco va morir, jo tenia 24 anys i n’estava fart de la dictadura i molt trist pels “assassinats legals” que el franquisme va perpetrar durant els seus darrers dos anys de vida. El període conegut com a Transició ens va omplir d’una esperança genuïna, amb la qual vam enderrocar els murs aixecats per la dictadura. No en vam enderrocar més perquè els partits -aleshores molt nous- ens van assegurar que, amb noves lleis i, sobretot, amb la Constitució, posaríem les bases d’un estat democràtic modern.
Ens vam equivocar. Vam donar tanta representativitat als partits que avui són amos i senyors de tot: els diners, les lleis, els aparells de l’Estat, l’ensenyament… Els polítics savis i honestos d’aquells primers anys han anat desapareixent, i el seu lloc ha estat ocupat per una colla d’individus mediocres que, lluny de servir els ciutadans, només busquen ocupar càrrecs, decidir pressupostos i aprovar lleis que perjudiquin la ciutadania.
El sistema electoral espanyol és tan injust que, matemàticament, només el PP o el PSOE poden accedir a la presidència del govern. I ja hem vist què passa sota els seus governs. El PSOE, en algun moment, malbaratarà els teus diners i caurà en escàndols; quan governa el PP, amaga millor els excessos morals, però de tant en tant es produeixen tragèdies criminals, sigui per retallades en sanitat o per l’abandonament del servei d’emergències, com vam patir amb la DANA de València fa un any. Sense oblidar crims d’Estat, com els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017, els quals encara avui romanen sense esclarir.
Han aconseguit que la majoria de la població hagi deixat de creure en uns partits que, al cap i a la fi, només serveixen per perpetuar una monarquia absurda i mantenir intocables les estructures de poder amb arrels en el franquisme. El sistema de partits espanyols, amb les seves disputes estèrils i el seu “i tú más”, ha desencisat la majoria dels ciutadans, que, a l’hora de votar, opten per qui millor sap engalipar-los. En aquesta situació, la democràcia, en prioritzar electoralment els pitjors, es converteix en un sistema de governança molt defectuós.
Quan la democràcia decau, els dimonis creixen.
