A principis d’estiu, la regidoria d’Entitats encapçalada per Miquel Vives va anunciar a bombo i platerets que posava a disposició de les entitats locals sense ànim de lucre material com taules, cadires i altres recursos bàsics per organitzar activitats. La teoria, d’entrada, sonava bé: la cessió de material hauria de facilitar la feina a les entitats que fan possible bona part de la vida comunitària de la ciutat i també alleugerir-les dels costos que suposa organitzar els seus actes. Però quan passem de la teoria a la pràctica, la suposada generositat municipal s’esfuma més ràpid que un tall de coca en una inauguració.
En els darrers mesos he tingut coneixement de dues situacions que m’han fet reflexionar. La primera, amb l’Associació Juvenil La Coll@nada, i la segona, amb el Ball de Sant Miquel i els Diables. Les dues entitats van demanar taules, cadires i carpes a l’Ajuntament perquè, els primers, organitzaven una trobada de festes majors alternatives dels Països Catalans, amb un dinar inclòs per a tots els participants on necessitaven aquest materials; i els segons, després de la cercavila de foc de la Diada de Sant Miquel, havien d’oferir un sopar als balls de diables convidats i també van sol·licitar aquest material. Una situació absolutament normal dins l’associacionisme i les entitats sense ànim de lucre, que gràcies a la cessió de material per part de l’Ajuntament poden ajustar substancialment els pressupostos d’aquests actes, ja per definició molt precaris.
Però les entitats s’han trobat amb la porta tancada als morros. El govern Castells els ha denegat el material que necessitaven perquè, casualment, coincidien amb altres esdeveniments: en un cas, el festival gastronòmic i cultural Vadefoodies, i en l’altre, les Jornades de les Plantes Oblidades del col·lectiu Eixarcolant. Que quedi clar: no estic en contra que a la ciutat es facin esdeveniments com les Jornades d’Eixarcolant o el Vadefoodies. Actes que aplaudeixo i als quals assisteixo. Però crec que cal una reflexió sobre les prioritats del govern: facilitar material a fires comercials, on hi ha negocis que venen productes i potser fins i tot paguen una quota per participar-hi, en lloc de donar suport a entitats culturals sense ànim de lucre que organitzen activitats molt menys ambicioses.
Això fa que les entitats de sempre, que treballen de manera altruista amb pressupostos escassos i amb subvencions molt minses de l’Ajuntament, tornin a quedar-se sense suport i hagin de buscar-se la vida pagant de la seva butxaca i recorrent a empreses externes. Mentrestant, l’Ajuntament finança amb subvencions generoses i convenis directes aquests mateixos festivals comercials i semicomercials: 9.000€ al Vadefoodies i 10.000€ a Eixarcolant. Com deia Stefan Zweig a la seva novel·la sobre Maria Antonieta: «Si uns no tenen prou pa, ha de ser perquè d’altres endrapen massa».
L’argument del govern per cedir el material a uns i no a altres es basa en qui fa primer la instància. Un argument molt perillós, que pot convertir la ciutat en una espècie de jocs de la fam a la igualadina. És el mateix argument amb què el govern justifica que, any rere any, la millor ubicació de les parades de Sant Jordi l’acabi tenint Junts per Igualada, el partit de l’alcalde, reconeixent públicament que possiblement hi hagi tracte de favor cap a un partit polític que ha fet ús d’informació privilegiada.
El que queda clar és que, per al govern Castells, les entitats són l’últim esglaó de la cadena tròfica municipal. Reben subvencions minses, disposen de poques facilitats i, a sobre, veuen com els recursos públics, que teòricament s’havien creat per ajudar-les, acaben prioritzant altres actors. No es tracta de triar entre grans festivals i entitats petites, sinó d’aplicar els criteris amb coherència i de respectar el paper que juguen les associacions sense ànim de lucre en la vida de la ciutat. El material és públic i hauria d’estar al servei de qui més el necessita, i no convertir la seva cessió en un autèntic joc de les cadires.
