Tinc amics i coneguts de fa molts anys que aplaudeixen quan critico els polítics espanyolistes, però molt sovint em renyen quan –molt de tant en tant– també critico els polítics dits independentistes. Soc dels que accepten les opinions divergents, perquè és la millor manera d’evolucionar, però em sap greu haver de posar tan sovint al mateix sac els polítics d’un bàndol i els de l’altre.
Fa una trentena d’anys, quan feia poc temps que exercia de periodista a l’Anoia, un veterà i molt vàlid militant del PSUC em va convidar a “fer una cervesa, que vull parlar amb tu”.
L’home estava molt disgustat perquè des de les pàgines de La Veu el criticava sovint per la tasca que feia a l’equip de govern de l’Ajuntament d’Igualada. No s’acabava de fer a la idea que no en deixés passar ni una sense una crítica periodística. “Sobretot perquè tu ens has votat!” -va afegir amb un punt d’indignació-. “Efectivament, us vaig votar i em vaig alegrar que arribéssiu al govern municipal, tot i que no m’agrada gens l’alcalde que vau triar, perquè fa una política que està molt lluny de l’ideari progressista que hi havia darrere del programa que vau portar a votació. Si us critico durament és precisament perquè vosaltres sou els dipositaris del meu vot i sovint em sento traït”, -vaig respondre-.
Per reforçar l’argument li vaig posar un exemple:
Si les nostres respectives parelles (companyes, en dèiem aleshores) ens fossin infidels, tu amb qui t’enfadaries més: amb la meva o amb la teva?
—Home, amb la meva, és clar!— va respondre.
—Doncs justa la fusta —vaig contestar—. A tu i a l’altre regidor del grup us considero els meus companys i, per això em dol quan no feu les coses prou bé i us deixeu arrossegar per una fidelitat malaltissa cap a l’alcalde. Que ell o els de l’oposició facin disbarats ho puc assumir, perquè mai n’he esperat gaire cosa; però de vosaltres, després de tants anys lluitant per arribar al govern de la ciutat, em dol tan poc bagatge i tant bonisme. Per això us critico més durament que als altres.
Mai no he estat home de militàncies incondicionals, però soc absolutament fidel al meu país i vull veure’l lliure, sobretot en aquests temps d’ignomínia, insults i maltractament. Això em fa ser més dur amb els partits que en algun moment he votat que no pas amb la fatxenderia que domina aquest país i que és majoritària a l’Estat espanyol.
Aquests dies, que es parla tant del cinquantenari de la mort de Franco, que Mazón comença a donar explicacions (és un dir) per la seva gestió criminal de la DANA, que el neofeixisme torna a planar sobre les universitats, que la mentida té més crèdit que la veritat, que els cafres volen destruir les pintures de Sixena només perquè no les tinguem nosaltres… em sento orfe de polítics que ens defensin com cal.
Quan veig el nivell moral i de gestió dels dirigents polítics espanyols, encara em sembla més imperdonable que no tinguem polítics nostrats capaços de posar Catalunya al lloc que li pertoca i no allà on ens col·loca la borbonada.
Solem fer befa del nivell intel·lectual de Mariano Rajoy o del Borbó, però l’any 2017 ens van guanyar per golejada i ara, mentre es fumen un havà, van destruint tranquil·lament la nostra cultura, la nostra identitat i els nostres serveis. I no ho fan gratis: ens ho cobren amb escreix.
Mentrestant, l’independentisme barallant-se. N’hi ha per bufetejar-lo.
