Fa 50 anys que es va morir Franco. Mig segle! El dictador moria al llit aquell 20 de novembre, sense passar comptes amb la Història, condicionant el nostre futur i marcant-lo des del moment de la designació del seu successor.
Els qui hi érem vam viure un moment que sabíem que seria històric, que havíem esperat gairebé eternament; expectants davant la novetat: com seria viure sense la llosa de la Dictadura franquista? A l’hora de fer valoracions i balanços, el qui hi érem, segur que ningú no voldríem tornar a èpoques anteriors i, tanmateix, vist com ha anat “la història” d’aquest mig segle, molts ens dolem perquè no hem assolit els objectius primordials que avui ens situarien en un estadi de major llibertat: des del punt de vista de l’Estat on som, encara avui té forma de monarquia, una Monarquia corrupta des de l’origen; i des de la mirada catalana, la decepció per no haver assolit la Independència necessària per fer camí d’una vegada sense el llast de l’Estat espanyol que, aquests cinquanta anys sense el dictador, s’ha comportat menystenint els catalans, aplicant-nos pràctiques colonials. Per cert, com a resultat de les “bones pràctiques” colonials dels espanyols, ara els saharians perdran la possibilitat d’esdevenir independents en haver estat lliurats de manera vergonyant al regne del Marroc, després d’un procés de descolonització, també vergonyós, que va permetre als marroquins la invasió de la colònia espanyola, allò que es va dir la Marcha Verde, només acabar de morir Franco i amb l’estrena monàrquica de l’abominable rei Joan Carles I.
Els qui no hi eren entenc que en bona part poden compartir la “meva lectura” i, espero que siguin crítics i exigents amb la valoració de les etapes viscudes des d’aquell 1975: la denominada transició espanyola, l’Estat de les autonomies, l’Estatut de Catalunya, aquell episodi del 23F i les conseqüències funestes que ens van arrossegar a acotar el cap; els miratges dels governs socialistes, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, els tripartits, etc; fins als temps del nou Estatut i la retallada del TC que van desembocar en l’inici del Procés… Tot plegat ens ha condicionat i ens ha marcat ben bé fins al dia d’avui. Cal tenir-ho present i aprendre’n…
Abans de la data commemorativa de la desaparició física del general Franco, han estat notícies destacades l’anunci del trencament de Junts amb el PSOE i la dimissió de Mazón -finalment!- coincidint gairebé amb l’aniversari de la tragèdia provocada per les pluges i barrancades a les comarques valencianes afectades. En clau catalana, però, allò més substancial i actual té a veure amb el món judicial europeu des d’on, en pocs dies, s’han conegut les actuacions del TEDH i del TJUE relacionades amb punts pendents i candents del Procés: una de freda i una de calenta.
La primera, ben freda, ens va deixar estabornits davant el dictamen del tribunal europeu, donant la raó a l’Estat espanyol, en dictaminar que no es van vulnerar els drets a la llibertat, a la llibertat d’expressió i a convocar eleccions lliures com defensaven els nostres presos polítics -Jordi Turull, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez; perquè els nostres, ve a dir el dictamen, havien participat en actes molt greus de rebel·lió i sedició que feien perillar l’estat de dret. Tota una declaració a favor dels estats i del statu quo per sobre i contrària als drets de les persones i dels moviments de reivindicació nacionals que defensen, entre d’altres, el Comitè de Drets Humans i el Grup de Treball de Detencions arbitràries de l’ONU.
La calenta i esperançadora, l’aval del Tribunal de Justícia de la UE a la llei d’amnistia dels afectats pel Procés, amnistia que s’hauria d’haver aplicat a tots els concernits des del primer dia. Recordem que la llei d’amnistia havia estat denunciada i recorreguda pel Tribunal de Comptes i l’Audiència Nacional -organisme purament franquista, continuador del terrible TOP del règim de fa 50 anys!- perquè el Procés i, sobretot, el President Puigdemont haurien incorregut en malversació de fons europeus… Aquest aval signat per l’advocat general del TJUE, tot i no ser vinculant, tothom valora com a plausible i que serà ratificat per l’alt tribunal europeu. Som, doncs, a les portes de veure arxivar les causes de gent com els membres de la Sindicatura Electoral del Procés, o del cas Judes i, sobretot, de la causa sobre el President que, després dels anys d’exili, ha de poder tornar a Catalunya. I això els cou molt, però molt, tractant-se d’algú que ha estat víctima “de crida, cerca i entrada a la presó…”
En el nostre món local ha tingut lloc una altra edició del REC i també dels Premis Ciutat d’Igualada, dos moments “de bon veure”. La convocatòria comercial de tardor va estar passada per aigua, però diuen que va tornar a ser un èxit de convocatòria; quant als Premis, en la 30a edició, com avançava La Veu, val a destacar els d’Honor a Teresa Miret i Pau Llacuna i aplaudir que es reconegui la feina de l’APLEC pel Compromís en la promoció de la llengua. Cal valorar així mateix l’encert de recordar les persones significades que ens han deixat enguany: Jaume Farrés, Enric Morist, Cesc Elias…
Mentre hem parlat dels 50 anys de la mort del dictador Franco i de les novetats judicials que afecten els nostres, ens han quedat al tinter moltes coses que també estan mereixent i captant l’atenció i l’interès dels mitjans: el President Jordi Pujol que ha de comparèixer davant la justícia espanyola (a l’Audiencia Nacional!), la conferència anual de l’ONU sobre el canvi climàtic (COP30), la qüestió inacabable del finançament singular, ara diluït enmig de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera amb totes les autonomies, amb la Ministra que vol fer la quadratura del cercle: hi haurà finançament singular per a tothom i tothom hi guanyarà, anuncia triomfant; o la deriva de TV3 cap a una tele Autonòmica espanyola…
