Fa unes setmanes, amb la meva parella, vam recórrer més de 2.500 quilòmetres pel nord-oest de la península: Aragó, Navarra, Castella i Lleó, Galícia i Portugal. Resultat? Ni un sol radar. Bé, menteixo: un, i ens l’anunciaven disset quilòmetres abans, com dient: “Compte, que ve el control, ajusta el peu i tot en ordre”.
I després tornes a Catalunya, i en trenta quilòmetres de l’Eix Transversal o en deu de la C-17 ja t’han caçat tres cops. Aquí, els radars no només hi són, sinó que surten de sota les pedres. A vegades penses si no els fabriquen a la mateixa fàbrica que les botifarres. I casualitats de la vida: sempre són els que més recapten, tant en multes com en punts del carnet. Ai, l’atzar que malament ens tracta…
És clar, a la resta de l’Estat gairebé no calen radars: tenen carreteres decents, asfaltat com Déu mana i senyalització clara. Algunes fins i tot doblades amb autovia i nacional paral·leles, gairebé buides, com passa entre Lleida o Osca. Aquí, en canvi, circules per vies que semblen un formatge gruyère i et colen un radar cada dos revolts. I després encara tenen la barra de dir-nos que ho fan “per la nostra seguretat”.
La realitat és que la desídia de l’administració amb Catalunya és criminal: morts, ferits, hores perdudes i diners espoliats. Sí, hi ha qui corre massa, és veritat. Però la concentració sospitosa de radars a Catalunya té més a veure amb la recaptació que amb la prevenció. Perquè si realment volguessin salvar vides, invertirien en carreteres noves i segures. Però no: és més rendible posar una màquina que fa “clic” i treu calés, que no pas asfaltar un tram o eliminar un revolt perillós.
I no parlem del tren, perquè llavors ja plorem tots. Sense un servei ferroviari digne, amb material rovellat i/o de segona mà i incidències constants, milions de catalans perden cada dia hores i salut per arribar a treballar o a la universitat. Ens han convertit en usuaris de tercera, pagant bitllets de primera. Tot plegat fa tuf de càstig planificat.
Amb carreteres insuficients, trens tercermundistes i una població que creix a un ritme de 200.000 persones l’any, Catalunya s’aguanta amb filferros. Però cada vegada que reclamem inversions o competències, ens responen amb el manual de sempre: “nazis”, “racistas”, “provincianos”. Som els que més paguem i els que menys serveis rebem de l’Estat espanyol.
L’únic insult que em costa rebatre és el de mesells. Perquè sí, ho som. Som campions mundials de l’aguant, de la paciència i de l’acceptació resignada. Ens aixequen la camisa un dia sí i l’altre també, i nosaltres encara els donem les gràcies.
Potser el problema no són només els radars, ni les carreteres, ni els trens. Potser el problema som nosaltres, que fem cua per pagar-los la multa amb un somriure i alguns patint pel que li pugui passar a l’esposa de Pedro Sánchez perseguida per les togues espanyoles, com si fos una catalana indepe.
No tenim remei… ni trens, ni carreteres, ni sanitat digna…
