Onze de setembre – Josep M. Ribaudí

Avui és divendres, el dia que surt La Veu i com és natural -des que al món occidental fem servir el calendari Gregorià- ahir era dijous, però no era un dijous normal, ca, era dijous onze de setembre, festa, la festa nacional de Catalunya, la DIADA, així en majúscules, però encara no he acabat. Onze de setembre del 2014, número rodó perquè fa tres-cents anys de la caiguda de Barcelona davant el setge de les tropes borbòniques i l’abandonament dels nostres aliats. Fins aquí el que va passar, la història -una història que per cert des del ministeri d’Afers Exteriors de Madrid diuen que expliquem de manera esbiaixada i per això censuren actes culturals a països estrangers, quedant com el cul, el ministeri, no els catalans-, però aquesta és una altra pel·lícula, ja s’ho faran. Vull parlar del que passarà… ahir. No, no és cap falta de sintaxi, és que jo aquest article, que escric amb el cor, l’he hagut de picar a l’ordinador quan encara no és la Diada i ningú ha fet cap a Barcelona per fer història formant aquesta V baixa de voluntat, vindicació, votació, valor, valença… victòria! I com que no puc escriure del que he vist, m’ho imagino i m’afiguro a un poble llevant-se d’hora, tot i ser festiu, sense mandra, il·lusionats, preparant l’esmorzar i despertant la canalla, apressant-los perquè saltin del llit, es rentin la cara i es treguin la son de les orelles -perquè tothom sap que la son s’amaga darrere les orelles-. Una vegada ben esmorzats, fets els llits i poca cosa més, tocarà preparar els entrepans per dinar, embolicar-los en paper de plata, adjuntar-hi una ampolla d’aigua i un suc i ficar-ho tot a la bossa que venia junt amb la samarreta, groga o vermella. Els imagino sortint de casa, anant a buscar als avis que ja els esperen il·lusionats i tots junts dirigir-se a l’estació per agafar el tren. “El tren ja marxa, cap a Barcelona…” diu la cançó popular, i serà cert i una vegada a la capital anar cap el tram que els toca i… prendre paciència fins les 17:14, que els que ja som grans en diem “falta un minut per un quart de sis”, i aleshores tothom sentirà una mena de vibració, com un corrent elèctric i a tots se’ns posaran els pèls de punta perquè sentirem que hem fet història i “nosaltres hi érem”. Segur que ningú tornarà a casa sense comentar el bé que ho han fet “aquestes dones” i afegir satisfets que és reconfortant tenir a l’abast gent tan preparada per organitzar actes tan complicats. Quan siguem independents, tenint persones tan preparades i amb tanta empenta, segur que el nou estat anirà com una moto. I al tren tothom comentarà el bé que ha anat, que segur que sortirem a les portades dels diaris més influents del món, i als telenotícies, que hi havia més gent del que s’esperava, que si més que l’any passat a la via, que si… Que sí! No havia escrit mai d’una cosa que encara no havia passat, però és que n’estava (n’estic) tan segur que m’he dit: per què no? I mira, ho he fet. Josep M. Ribaudí