On és la Conxita? – Jordi Puiggròs

Les estratègies en les polítiques industrials travessen un període complicat. Estem en moments de canvis profunds, ràpids, a vegades tant que no som capaços, ningú, d’entendre què ens passa al voltant. Ens hem deixat captivar per vents poderosos que ens empenyen cap a indrets on no sabem o no podem moure’ns com sabíem. De cop i volta, sembla que en allò que érem tan bons, tan envejats, ara no som res. D’altres més espavilats o amb més vista ens han passat pel damunt. I llavors cal refer-se, cal plantar cara i tirar endavant, sense por. Amb ganes. Valents.
A Igualada, trèiem pit amb el tèxtil. Fardàvem, què carall. Teníem fàbriques aquí i allí, tractàvem braç a braç amb els més grans, érem a les fires grans, les bones, on hi havia negoci. Bons teixidors, bons mecànics i bones màquines, bones remalladores. Pacients, callats, anàvem per feina. No teníem hora per plegar. Hi havia coses a fer. Es cobrava. Pagaven. Teníem or a les mans. Les nostres mans valien. I ho vam deixar perdre. Millor dit, s’ho van deixar perdre. Al nord d’Europa, que seran més freds però són més savis que nosaltres, es van veure les orelles, i van capgirar el model de negoci. Al sud, sempre tan “xulos” i tan tontos, alguns van vendre’ns a la Xina, a l’Àfrica, o a l’Índia. Volien cash, calés, diner fàcil amb què aguantar l’Audi acabat d’estrenar, el capritxos de la canalla i la casa a la platja. No pas els llocs de treball, perquè aquí no va quedar quasi ningú. El temps ha acabat demostrant que ningú no dóna duros a quatre pessetes. Ni els xinos. I allí on els poderosos de catifa barata veien negoci, avui veuen problemes. I tornen. I volen tornar a deixar-se escoltar i fer com si no hagués passat res. I tornar a manar. I no. Se’ls ha passat l’arròs i el seu discurs no ens el creiem.
Ja no en queden gairebé, de bons teixidors, ni de bones remalladores. Ni bons mecànics, ni enginyers tèxtils, ni màquines sense rovell… Allò és el passat. Avui, malgrat algunes excepcions que mereixen un monument, només queden sous de misèria, en negre, màquines de fa vint anys, en tallers amagats darrere persianes de ferro, i molts que no paguen. El tèxtil d’avui és intolerable per als igualadins. I pretendre fer-nos veure el contrari és una manca de respecte per a generacions, moltes generacions, que van treballar-hi tota la vida. On és, avui, la Conxita teixidora? O ja s’ha jubilat, i recorda amb tristesa el que Igualada es va deixar perdre… o és a l’atur.
Ens vam passar anys propagant als quatre vents que Igualada i comarca necessitaven diversificar la seva capacitat industrial. Que si la Conca havia de ser logística, que si les arts gràfiques, que sí les noves tecnologies, que si Parc Motor, que si l’aeroport corporatiu, que si el polígon de Can Morera… Han passat els anys i el més calent és a l’aigüera. Les úniques tres grans bones notícies en els darrers 8 anys en l’àmbit industrial a l’Anoia són fora d’Igualada: Abacus a Vilanova, Aldi a Masquefa, i Miquel i Costas a la Pobla. Punt i final. La resta és de pecata minuta.
Per això em dol, i molt, l’obsessió d’alguns per voler mantenir amb formol de darrera generació, caríssim per cert, alguns sectors industrials que, o bé aporten molt a molts pocs -millor per ells, és clar- o bé no aporten res a la majoria dels mortals. No seria molt millor apostar per, d’una punyetera vegada, nous horitzons industrials?
O és que no saben què fer?
@jordipuiggros67