Majoria absoluta – Jordi Puiggròs

És curiós que, quan s’encaren qualsevol tipus d’eleccions, els polítics no volen ni sentir a parlar de les majories absolutes. Sovint diuen que és el més proper, dins dels límits de la democràcia, al poder absolutista de fer i desfer quan a un li ve en gana. Però quan guanyen d’aquesta manera, tot són alegries. Malauradament, hem estat testimonis en més d’una ocasió dels inconvenients que suposen les majories absolutes. A Espanya, a Catalunya i també a l’Anoia.
A l’altra cara de la moneda, hi ha minories que esdevenen impossibles d’entendre, incapaces de poder gestionar les institucions, de posar-se d’acord amb ningú. Si tenir la majoria és una bassa d’oli per a qui mana, la minoria és un mal de cap, però obliga a treure rendiment de l’essència de la democràcia: el diàleg permanent amb els altres. Potser és aquí on es veuen més i millor les capacitats d’un polític. Veurem què passa en els 9 pobles on s’haurà de parlar molt, sobretot a Vilanova del Camí, on l’esperpent del Yoyas tindrà la clau del govern.
Les eleccions municipals de l’Anoia ens han proporcionat 24 majories absolutes, entre elles la de la capital, Igualada. Gens sorprenent, al meu entendre, en aquest últim cas. L’Ajuntament de la ciutat ha estat un immens paradís durant quatre anys on ningú de l’oposició s’ha atrevit a aixecar la veu. És més, a alguns ni se’ls ha sentit. L’absència de debat ha convertit, em diuen, a Igualada en la Ciutat dels Cecs, enaltint la gestió del govern de Marc Castells fins al clímax de la majoria absoluta, sense que res hagi fet tremolar gens ni mica la seva estabilitat ni s’hagin vist els seus defectes… Si ha estat així, llavors la responsabilitat dels que tenien l’obligació de fer oposició encara és més gran.
Amb tot, penso que també ha estat un alcalde proper, conscient del poder dels petits detalls, en un moment econòmic del país on això s’aprecia molt. Posin vostès bastant d’això, un bon somriure dibuixat a la cara, una important ració d’optimisme permanent, bon comunicador, i uns quants grans projectes que sí, que tenen molt d’herència, sí, però algú els havia d’acabar, i a l’altra banda mooooooolt de silenci i… vet aquí que de la barreja ens surt la majoria de les majories. I una altra cosa, important: no se si, realment, com diuen, Igualada és convergent, però sí que es veu una cosa: té un líder. Castells té fusta de líder. Com mai ha tingut CiU a Igualada. I, qui sap, si més enllà.
Espero que, ara que té a Igualada una “terrible” majoria absoluta, l’oposició generi un debat que ens recordi aquells inoblidables cara a cara d’Antoni Dalmau-Josep Maria Oller, de Ramon Tomàs-Jordi Aymamí, o també d’Aymamí i Marc Castells. Certament, el nivell era molt millor abans. Es troba a faltar.
Ja comencen a circular ara els qui, acabada la batalla, busquen entre el camp inert i fumejant, alguns que encara respiren per acabar-los de rematar. Hi ha qui demana que Jordi Riba i Xavier Figueres paguin la desfeta socialista amb la seva dimissió, i permetin que la nova fornada del PSC desperti la recuperació del que havia estat la principal força d’esquerres a la ciutat. Recordem que Figueres és també el president d’Igualada Comerç, i hi ha qui això no ho acaba de veure massa compatible amb una cadira a l’Ajuntament… començant per l‘alcalde.
I també esmolen els ganivets a Ca l’Esquerra. Les conegudes decapitacions de regidors a la seu d’ERC podrien tenir continuació, després d’un discretíssim resultat d’un Josep Maria Palau que va fer una molt bona candidatura de tecnòcrates preparats per governar però no per ser a l’oposició… Hi ha molta militància calenta, que reclama d’una vegada un gir definitiu a Igualada. Fora de la seu del carrer Òdena, però, hi ha també qui s’espavila a fer córrer si té massa sentit ser un alt funcionari de la hisenda municipal, i, alhora, esdevenir cap de l’oposició de qui et paga. A això se li diu voler dir missa i a la vegada tocar les campanes.
Bé, és l’esport nacional, no?
Jordi Puiggròs