Coincideixo amb David Fernández quan diu: “Octubre tornarà. No tingueu cap mena de dubte. Tornarà tants cops com calgui. Amb diferents fesomies i formes. Octubre va arribar per quedar-se”. Hi coincideixo plenament perquè l’u d’octubre –i el 3 i el 27- és una fita en el camí de la llibertat. És una fita i és també un assaig.
L’u d’octubre el poble de Catalunya -on resideix la sobirania- va votar després de passar tres dies i dues nits defensant col·legis, urnes i paperetes. I va votar majoritàriament per la república de Catalunya, malgrat les garrotades amb les quals les forces d’ocupació espanyoles miraven de parar la votació. Va ser tanta la violència que fins i tot la cancellera alemanya Angela Merkel va haver de telefonar a Mariano Rajoy per tal que deixés de reprimir als pacífics votants que per milions omplíem els carrers de Catalunya.
El dia 3 d’octubre, els ciutadans paralitzàvem tot el país ocupant carrers, places, carreteres i vies de tren. Tot el país va quedar parat sense que ni partits, ni sindicats hi tinguessin participació. Sí que hi varen tenir participació el dia 27 quan el Parlament proclamà la República Catalana. Aquella nit, la del 27, els ciutadans per centenars de milers vàrem sortir al carrer a festejar la decisió del nostre Parlament.
Aquells tres dies d’octubre són un referent. Un referent que quan els catalans actuem amb decisió, ni l’Estat més opressiu del món, pot amb nosaltres. Aquells tres dies d’octubre durant hores vàrem ser totalment lliures. Amos del nostre destí col·lectiu. Sense por a la fúria homicida de l’Estat vàrem ocupar el nostre país amb ganes de fer-lo més gran, més just, més net i més lliure.
Lamentablement la unitat d’acció entre partits i institucions es va trencar i es va acceptar sense resistència la dissolució del Parlament, el cessament del govern de la Generalitat i la aplicació vergonyant i vergonyosa d’un article 155 que el PP i el PSOE es varen treure de la màniga. El resultat de la renúncia el sabem tots, però encara no hem calibrat l’abast de les agressions i els retards que hem patit sota l’oprobi del 155.
L’any 1905 a la Rússia dels tsars es va produir un revolució que va fracassar i fou reprimida amb morts i presons. Lenin, exiliat a Ginebra, donava ànims als russos: “el 1905 tornarà perquè es la demostració que ho podem fer”. Efectivament va tornar l’octubre del 1917 amb el resultat que tots sabem.
Estic segur que l’octubre tornarà a Catalunya. És qüestió de temps i de voluntat. La propera vegada que ocupem els carrers, no serà tan fàcil que els desocupem. Ara sabem que la República no solament és possible, sinó que és imprescindible si volem que tots els catalans sense excepció puguin tornar a casa i abraçar els seus fills.
Jaume Singla
@jaumesingla
