Avui divendres, a Igualada s’ha convocat la primera manifestació en relació a la polè- mica de les pensions. Els principals sindicats i la plataforma de la gent gran han fet una crida a la participació en la protesta, que es farà davant l’oficina de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social, l’ens regulador de totes les pensions espanyoles. No és gens d’estranyar que aquest tema hagi disparat totes les alarmes, doncs es tracta d’un dels pilars bàsics de l’Estat del benestar, juntament amb la sanitat i a l’educació.
El debat polític de Catalunya -feixuc i exasperant- no hauria de convertir-se en aquella dita de que els arbres no ens deixin veure el bosc.
Darrere de la lícita lluita que viu una bona part del país hi ha d’altres assumptes que no poden quedar impunes a l’actualitat i l’anàlisi. El sistema espanyol de pensions, que ja acumulava un dèficit de 18.000 milions mentre consumia la guardiola creada després del Pacte de Toledo, necessita d’un urgent debat que no només tranquil·litzi els pensionistes d’avui, sinó també els de demà, que avui segueixen contribuint amb altes quantitats de diners quelcom que presenta un futur incert. Cal escampar la boira i dir les coses clares. Cal un pla que no presenti desajustos de fons, com l’actual.
El factor demogràfic, la crisi econòmica, el model productiu o les prejubilacions són factors a tenir en compte, però alguns d’ells eren previsibles, i des de les instàncies polítiques el debat es va deixar morir, sense valentia, probablement amb la por que suposen els canvis importants i les més que possibles pèrdues de vots.
La reforma del sistema de pensions és un assumpte prou delicat, del que depenen milions de famílies, i que necessita d’eines de consens per a blindar-lo tant com sigui possible. Ens hi va molt. Cal que esdevingui l’epicentre del debat sociopolític i que els actors estiguin a l’altura del moment. Malauradament, el que hem vist -i patit- els darrers mesos no augura gaire esperances.
