Quan la justícia espanyola va empresonar per primera vegada el govern legítim de Catalunya va ser un trasbals per la societat catalana, tant per aquella que defensava aferrissadament la independència del país, com per part d’aquella esquerra que estava al costat del dret a decidir.
Els carrers, les places i els balcons s’omplien de reivindicacions de llibertat en totes les formes possibles. Els mitjans de comunicació també n’anaven plens i s’emetien centenars de programes i tertúlies del tema del moment: els presos polítics.
Soto del Real i Estremera eren paraules que estaven a la boca de qualsevol discussió política que es produís. Perquè els volíem lliures i els volem lliures.
Però per les preses era un context doblement pervers perquè no només eren víctimes d’un estat autoritari que els hi prenia la llibertat sinó també víctimes de la seva pròpia societat que les condemnava a l’ostracisme i a la invisibilitat a través d’un masclisme inconscient. Perquè televisions, diaris, ràdios, i fins i tot discursos dels companys de partit s’oblidaven d’Alcalá Meco.
Aquestes dones empresonades havien estat càrrecs institucionals, igual que els seus companys; havien anat fins al final, igual que els seus companys; n’estaven pagant el preu, igual que els seus companys. Però no n’hi havia prou, no n’hi havia prou perquè eren dones a diferència dels seus companys.
Les pàgines de la història tornaven a ser escrites per uns, qui escrivien d’uns altres, deixant les ALTRES al marge.
La segona vegada que les presons van tornar a ser protagonistes, Dolors Bassa va dir-li a un periodista: “si avui ens tanquen, no us oblideu de nosaltres”. Igual que la Dolors, nosaltres també havíem après del la situació passada. No volíem tornar a ser espectadores d’un masclisme inconscient que quedava impune.
Dones de tots els partits, de totes les entitats independentistes altra vegada tornaven a organitzar-se. Sent un cop més, exemple d’aquell concepte que tant ressona en l’arena política catalana: UNITAT D’ACCIÓ.
Neix la campanya CAP DONA EN L’OBLIT. Cada dia 23 es feien actes que van començar sent petits però que han crescut de forma exponencial tant en persones com en nombre d’esdeveniments. S’han estès per tot el territori i la gent s’ha fet seva la campanya. Tenim doncs un nou èxit del moviment feminista.
Per això avui vull fer un reconeixement a aquelles dones que van encendre la metxa, una vegada més. Hem begut de les lliçons apreses per aquelles que ens han precedit: Sororitat, sororitat i sororitat.
Mònica Morros | @monicamorros
