Tarragona, avui com ahir, encara sembla presentar-se com a una ciutat -des de l’àmbit urbanístic, i tal vegada social- organitzada a partir d’una disposició en diferents estrats. D’una banda, la zona alta de la ciutat, a l’entorn de la impressionant catedral i dels carrers contigus, mostra aquell autèntic univers d’atàvics hàbits espirituals del passat. De fet, aquest, el nucli històric, potser és la secció de major popularització veïnal i menys aburgesada de la ciutat; ja que certament l’atribució de veïnatges burgesos correspon més aviat a les dues àrees disposades a banda i banda de la Rambla Nova. Amb tot, l’important creixement demogràfic experimentat a partir de la segona meitat del segle passat ha contribuït amb escreix a què la ciutat es mostri oberta a una modernitat urbanística; de vegades, no massa exemplar si es consideren alguns barris perifèrics més enllà dels eixamples.
Ara bé, la Tarragona que avui em disposo de presentar com a punt de destinació inexcusable és aquella que ocupa bona part del recinte levític a l’entorn de la mola de la Catedral de Santa Maria; una catedral –per cert- d’una estranya silueta que poc té a veure amb altres catedrals de Casa Nostra, a resultes del seu singular traspàs del romànic al gòtic, i que mereix un capítol a part. Efectivament, és al voltant d’aquesta Tarragona de sempre, i en especial de la Imperial Tarraco, que es fa del tot imperdonable un passeig per la seva esplèndida muralla, orgullosament hereva de petjades d’uns primerencs dominis ibers i romans; i tan ampul·losament vestida d’uns significats edificis susceptibles de pròvides mirades. El Passeig Arqueològic, un projecte arquitectònic de Jeroni Martorell Terrats, entre unes antiquíssimes torres i un fortí, és una invitació de primer ordre a transitar i recrear-te en l’imaginari de la colossal extensió de ciutat medieval. Efectivament, aprofitant les obres realitzades per a la salvaguarda de les muralles, el Passeig Arqueològic ha esdevingut un grandiós reclam per a la recuperació testimonial del passat històric, una via que resulta ser el millor arquetip d’una actuació urbanística dins de les pròpies muralles i amb efectes sobre un raval d’extramurs, orientat tant cap a llevant com a les noves àrees d’expansió de la ciutat.
Tanmateix, la presència del mar, des del Passeig de Sant Antoni fins al de Les Palmeres, sense esquivar els impressionants vestigis de la Tarraco romana, et suggereix descobrir un encadenat de bellesa que culmina amb la mirada contemplativa a l’imponent tresor que és l’Amfiteatre; una colossal construcció que –des d’una relativa elevació, estant- penses que ha emergit per sobre les aigües amorosides del nostre encisador Mare Nostrum. I, tan sols a una relativa distància, una de les panoràmiques més espectaculars sobre la Mediterrània, veritablement, per la connotació romàntica de les seves lluïssors, és la que albires -ja sigui a l’albada com al capvespre- gràcies a la fantasiosa atmosfera poètica amb què t’embolcalla el prodigiós enclavament, sobre un discret penya-segat, del famós Balcó de la Mediterrània; tot una icona de la ciutat, amb la seva preciosa barana de ferro forjat, dissenyada per l’arquitecte Ramon Salas Ricomà. Aquí, tocant ferro, i a la teva esquena, hi ha la Tarragona més recent, la que des de la Rambla Nova et permet d’endevinar aquell segell tan propi de la Tarragona burgesa de la passada centúria; una secció d’una –aleshores- anomenada modernitat definitivament coronada per l’inconfusible i descomunal silueta de l’Hotel Imperial Tarraco. A l’entorn d’aquest emplaçament te n’adones que, igual com ha succeït més recentment a Barcelona, el més gran regal que ha fet una alcaldia a una ciutat és obrir-la plenament al mar; aquesta va ser la fabulosa planificació urbanística, de fa unes quantes dècades, que va alliberar a Tarragona de l’asfixiant i secular provincianisme que l’empresonava dins del mateix casc antic. Tarragona, des de llavors, es va rejovenir; i, fins ara s’ha mantingut en un estadi de joventut perdurable.
