La Setmana Tràgica vista per Gaziel

L’esclat revolucionari a Barcelona, el  26 de Juliol al 1909, com a conseqüència directa de l’embarcament de tropes cap a la guerra del Marroc -concretament del regiment militar dels Caçadors de Reus- va paralitzar la vida a la ciutat durant una setmana, fins el primer d’agost. Els fets són coneguts i han estat àmpliament divulgats pels historiadors, però les causes que van provocar aquest moviment són moltes i variades: Des de la instigació revolucionària d’Alejandro Lerroux, que amb la seva enorme facilitat de paraula va provocar un ambient crispat a la ciutat, fins les pèssimes condicions socials i laborals del món obrer. Els interessos per desenganxar les classes obreres de l’incipient moviment catalanista van anar caldejant l’ambient revolucionari i l’embarcament de tropes va ser la guspira que va encendre el foc. Per què es van sentir tan agreujades per la guerra d’Àfrica les classes populars? Doncs perquè la llei de reclutament de tropes permetia escapar-se d’anar a la guerra a qui tingués capacitat econòmica per pagar 6.000 rals. Per tant, eren la gent de pocs recursos econòmics els obligats anar al conflicte. Molts dels reservistes mobilitzats eren pares de família i, per tant, gent que en cas de mort deixaven un panorama familiar bastant precari, tot i que el Govern davant de les protestes per la guerra va acordar concedir una pensió mínima a les vídues que es trobessin en el cas. La revolució barcelonina va ser esclafada  per l’exèrcit equipat amb artilleria vingut de València i Aragó, donat que els comandaments militars no es fiaven de la possible resposta de les tropes acantonades a Barcelona. L’esclat revolucionari va incendiar 23 edificis religiosos i vuit convents, i va omplir barris barcelonins de barricades, trets i aldarulls. He volgut donar una introducció dels fets ocorreguts a fi i efecte d’entendre la visió personalíssima del personatge que ens ocupa, parlem d’Agustí Calvet, conegut per Gaziel, un jove doctor en filosofia que esdevindria un famós periodista per atzar de la vida a partir d’explicar la crònica de la Gran Guerra del 1914 des de la corresponsalia de la Vanguardia a París, on residia en aquells moments. Diu Gaziel en les seves memòries: “Vet aquí, doncs, com catalanisme burgès i revolució lerrouxista, els dos pols de la nostra vida pública durant tot el primer quart del segle XX, que semblaven enemics irreductibles, en realitat eren dos encunys, la cara i creu d’una mateixa moneda. En els fons dues forces impotents, que només servien per naturalitzar-se l’ una a l’ altra. La Setmana Tràgica de Barcelona fou el primer gran avís d’aquell avenir que a tots ens esperava. La burgesia barcelonina, tancada a casa sense saber per què ni de quina manera, anava escoltant els trons amb una certa sorpresa, però no gaire inquietud. “ Què fan les autoritats?” ” Per què no surten les tropes?” es demanaven els fabricants desenfeinats, corrent per casa en pijama o batí de fil, i les seves senyores, tot inspeccionant el que la cuinera, malgrat una “revolució” tan esgarrifosa, havia portat del mercat. I quan retrunyien les canonades (de l’exèrcit) es deien els uns al altres: “Ara anem Bé”. De l’altra banda, els anarquistes de tota mena alçaven les barricades, es batien contra la tropa, calaven foc als convents, assaltaven les botigues ,-feien el seu fet, com a revolucionaris autèntics. Però Lerroux el cabdill del poble, s’havia fos”. Fins aquí les paraules de Gaziel. La burgesia barcelonina estava astorada, mai podia  pensar que el seu catalanisme moderat i civilitzat podria conduir a uns fets tan desmesurats, ja que, per parar l’incipient nacionalisme,  el poder central havia enviat a Catalunya un revolucionari professional: l’Alejandro Lerroux,  que va portar els fets a situacions que ningú s’esperava, ni tan sols ell mateix. Galo Ball Ratés