La creació fotogràfica “Parets industrials”, de l’igualadí Manel Caballé, tot una invitació a descobrir el concepte de temporalitat

Un any més, coincidint amb aquestes dates, diumenge passat va tenir lloc, al Teatre Municipal l’Ateneu, la Gala de lliurament de la 24a edició dels Premis Ciutat d’Igualada; un acte en què es van coronar novament les creacions i accions de signe cultural més destacades de tot el 2019, d’acord amb les bases establertes en una convocatòria prèvia.
A propòsit de les vuit categories i els reconeixements personals, per a aquesta pàgina de Cultura avui, em congratulo –personalment- de poder presentar una mirada més atenta al primer Premi de Fotografia Procopi Llucià; un trofeu que homenatja la figura d’aquell fotògraf i del qual en sóc mantenidora jo mateixa. El premi, en qüestió, de 1000 €, va ser concedit a la creació fotogràfica que porta per nom “Parets industrials” de l’igualadí Manel Caballé; i li va ser lliurat per Carlota Carner, Tinenta d’alcalde i Regidora de Governació, Interior, Hisenda i Organismes externs, d’acord amb el veredicte del jurat, format per: Salvador Atance, Joan Buxó, Emili Sancha i Carme Massanès (com a secretària de l’Ajuntament).

Si bé aquesta obra restarà exposada fins al 8 de desembre a la sala B de l’Agrupació Fotogràfica, a la plaça de la Creu, número 18; més endavant, passarà a formar part d’una exposició monogràfica de la propera edició de Festival FineArt, que tindrà lloc a Igualada del 21 de febrer al 15 de març del 2020.

La producció que presenta Manel Caballé és una col·lecció de quatre fotografies, en blanc i negre, i inèdites a Igualada, que estan muntades en un paspartú de 30×40 cm, i que segueixen un fil argumental exclusivament ideat pel mateix fotògraf. És a dir, les quatre fotografies de “Parets industrials” configuren, de primer, una inqüestionable cohesió en la seqüenciació dels temps fotogràfics. I per a aquest breu -però ple de contingut- relat temàtic, un espai fabril en desús serveix, com si es tractés d’un aparador, d’oportú escenari per a la contemplació dels perfils o siluetes d’uns objectes que semblen deturats definitivament per a l’eternitat. Aquesta parada en el temps, segurament el mateix moment en què va ser tancada la fàbrica tèxtil on descansen, et convida a transportar-te per una doble lectura: d’una banda la recreació de l’imaginari d’una presència que va ser i ja no és; i, de l’altra, el fet real que el pas del temps ha convertit la imatge d’aquests objectes en un fet totalment anacrònic. I, és en aquest sentit que, al costat de la personal mirada estètica de cadascú, resulten del tot avinents les paraules que m’ha referit l’autor per a definir el concepte d’aquesta col·lecció: ”La fotografia és una de les poques eines amb capacitat per congelar el temps, si més no de concedir-li cos i contingut visual”. Entenc, al capdavall, que d’aquí se’n deriva la voluntat que sigui l’observador qui experimenti la veritable sensació que imprimeix el concepte de temporalitat.

Manel Caballé Miquel (1960) és fill d’Igualada. De ben jove, l’any 1974, va entrar a formar part de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada amb motiu de l’interès per un curset impartit pel fotògraf Joan Tomàs, qui –ell- considera el seu mestre. Seguidament, va prosseguir la seva formació fotogràfica en els àmbits de l’analògic i del blanc i negre. I, amb l’aparició i popularització de les tècniques digitals, ha anat perfeccionant els seus coneixements en diversos seminaris i tallers fins a assolir les certificades competències que avui li permeten ser membre de destacats Jurats de Fotografia, així com fer de monitor de cursets i tallers organitzats per la mateixa Agrupació Fotogràfica; una passió fotogràfica que ell viu independentment del seu exercici professional.