Genuïnament igualadí – Jordi Puiggròs

Deu dies abans del trist desenllaç, vaig portar un exemplar de La Veu de l’Anoia al Josep, amb tots els resultats de les eleccions municipals. Sabia que li agradaria donar-li un cop d’ull. No vaig tenir gaire temps de parlar-hi, però, en acomiadar-se, va tenir temps per emplaçar-nos més endavant i “fer plegats una cerveseta”. Vaig sortir de l’habitació amb el cor encongit, però alhora amb el convenciment que havia vist una de les persones més optimistes del món….
El Josep era optimista de mena, lluitador, tossut i de fort caràcter, però per damunt de tot era un servidor públic per vocació. El que feia, sabia que ho feia perquè era la seva obligació, i perquè coneixia la manera d’aconseguir-ho. Li agradava estar damunt del més petit detall. A l’Hospital, havia despatxat alguns temes de l’Ajuntament, i allí on algú potser esperava trobar-hi flors, ampolles d’aigua o revistes del cor, hi havia una munió de llibres… En Josep era regidor de Cultura, perquè era un apassionat de la lectura i de la música, i també de la política. La memòria em deixa moltes trobades amb ell per fer-la petar a l’entorn de la política local i comarcal. El seu somriure de murri era impagable, quan parlava de segons quines coses…
No venia pas d’ara, aquesta devoció, i més en concret per la democràcia cristiana. Ja era així quan, amb disset anys, vam compartir un viatge a Alemanya per conèixer de prop la CDU del llavors canceller Helmut Kohl. Van ser uns dies dels quals en guardo un bon record, i ja se li veia al Josep una passió desinhibida pels valors socials que ara se’ns esmicolen en aquesta societat: la família, primer, i l’amistat.
En Josep sé que guardava com un tresor els amics de sempre, eren com una part d’ell. Els que més o menys tenim la seva edat i compartim una generació d’igualadins, ho sabem, perquè un dia o altre n’hem sentit a parlar.
En Josep era un Miserachs, cent per cent Miserachs, com deia algú aquests dies. I tant! Alguna cosa li devien transmetre, segur, per continuar, com el pare, com l’oncle, una sentida necessitat de servir els altres, des de l’Ajuntament, amb una inequívoca i profunda estimació a Igualada.
No només hem perdut un regidor de Cultura, un servidor públic, un patriota o un amic. Hem perdut un igualadí de cap a peus.
Jordi Puiggròs