Al costat dels milers de catalans que han respost a la convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), davant la seu del Parlament Europeu, que aquest dimarts 2 de juliol s’ha constituït, per a demanar que no es vetin les representacions de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras com a eurodiputats; ningú no pot obviar que Estrasburg és una invitació a molt més…
És a dir, pel seu enclavament particularment favorable a l’encreuament de vies de comunicacions fluvials i terrestres, l’àrea abastada per l’actual Estrasburg té un llarg recorregut històric que troba els seus orígens de poble pescador abans de l’ocupació romana, quan va guanyar importància militar com a ciutat fronterera. Posteriorment, després de la caiguda de l’Imperi, la ciutat va ressorgir d’una llarga foscor, en dies del nou mandat de Carlemany, gràcies a l’impuls econòmic afermat per una burgesia incipient, relativament allunyada de la teocràcia eclesiàstica. Així, una creixent renaixença econòmica, al segle XIV, va portar a importants intercanvis comercials amb Europa; una circumstància que va concedir-li el gaudi d’una sèrie de privilegis i franquícies, que van constituir-la com a una ciutat gairebé independent: és més, una república lliure governada pels representants dels diferents gremis. Al segle XVI, Estrasburg va posicionar-se en qualitat de ciutat adherida a la Reforma Protestant i va ser en aquest moment que van sobresortir diversos pensadors i predicadors reformistes que van conduir a un notable floriment cultural i, de manera substancial, a l’extraordinària projecció d’un bellíssim paisatge urbà i arquitectònic de la ciutat.
Més endavant, el seu nou declivi polític li va venir a propòsit de les diverses lluites intestines i de les guerres entre les majors potències de l’Europa centre i septentrional. En conseqüència, es van succeir l’annexió de la República al regne de França a la fi del segle XVII; i, després d’un breu episodi de prosperitat, la ciutat va viure un seguit de vicissituds polítiques (segles XVIII i XIX) que van acabar amb la Revolució Francesa, l’aventura napoleònica i la derrota del Segon Imperi de Napoleó III; episodi aquest últim pel qual va passar a dependre del nou Imperi alemany fins al 1918. Després de la Segona Guerra Mundial, Estrasburg va recuperar la seva dimensió europea -més afrancesada- i va ser per aquesta raó que, el 1949, va ser escollida per a presidir el Consell d’Europa; i, des de 1979, alberga el Parlament de la Unió Europea.
Recentment, i en virtut del seu bellíssim i captivador paisatge arquitectònic, localitzat en els límits de l’anomenada “Grande Ile”, i molt especialment de l’entorn de “La Petite France”, Estrasburg ha estat declarada per la UNESCO Patrimoni Mundial de la Humanitat.
