Els Burots – Jordi Puiggròs

Igualada farà, d’aquí pocs anys, un segle que va decidir eixamplar-se. Ras i curt, va comprar, sense preguntar-ho ni molt menys negociar el preu, 600 hectàrees a Òdena. El seu terme esquifit necessitava respirar, obrir-se, tenir aire fresc amb el que eixamplar els seus pulmons, ennegrits pel pas dels anys de decadència, sense tren “gran”, sense les alegries de la indústria de mitjans de segle XIX, sense poder ingressar gaire diners d’una població, molta sense feina, que gairebé rebentava els límits municipals…
Un periodista, Josep Ma. Milagro, va publicar a les darreries del segle XIX una sèrie d’articles a “La Vanguardia” on parlava d’Igualada, la seva indústria i la seva història, sota el suggerent títol “Igualada: con las alas más grandes que el nido”.
En aquells temps, i fins ben entrat el segle XX, corrien pel país uns personatges temuts, els “Burots”. Eren una mena de barreja entre guàrdies civils i inspectors d’hisenda, de força mala reputació, la funció dels quals no era només controlar el cèlebre “estraperlo”, sinó cuidar-se que allò que un duia a sobre, especialment els queviures, hagués passat pel corresponent sedàs dels impostos… Existeix un interessant treball de Josep Busqué i Corbella, en què explica que, a Barcelona, quan el tren d’Igualada arribava a la plaça d’Espanya, “els viatgers que no declaraven eren registrats i sacsejats pels burots per aquells passadissos del metro”.
Els Burots també hi eren, a les fronteres d’Igualada. Com que el terme era petit, la picaresca feia que la gent comerciés als afores, o bé allò que entrava a la ciutat, per evitar ser venut “d’estranquis” a dins, era obert com ja hagués estat usat i fos de consum propi… Vaja, com obrir el cartró de tabac de més, abans de passar la frontera d’Andorra… Això posava nerviosos els polítics igualadins, perquè la “casa gran” necessitava diners.
Com que els Burots no “produïen” prou, lgualada va iniciar una croada a Madrid i a Barcelona per ser més gran en extensió i així evitar els “llestets” que hi havia a les seves portes. La batalla va durar més de 40 anys, i no va ser fins que teníem un “endoll” a Madrid, el General Vives, que, per Real Decreto, la ciutat va créixer quatre vegades més, de cop. El mateix terme que conserva avui. Va ser una generalada com una casa, vaja.
Igualada havia estat la tercera població de Catalunya, al segle XIX, llevat de Barcelona, i després de Mataró i Manresa, abans de la crisi tèxtil. L’any 1857 tenia 14.000 habitants, era la segona de Catalunya en producció de teixits de cotó, però 20 anys després ja era la 8a per falta de comunicacions eficients i per falta de mitjans de motorització a les fàbriques… fins que va venir el tren. Però no era un tren de veritat. Aquest va passar per Manresa. Un error fatal, probablement el de més importància de la història contemporània d’Igualada, que algunes fonts atribueixen a una decisió pròpia producte del mal costum igualadí de mirar-se el melic i de tancar-se en sí mateixa. Així ens ha anat.
Ara es torna a parlar de créixer. Potser sí que, quasi cent anys després, sense burots -o sí, diria que s’han transformat en IVA- el debat que alguns reclamen es produeixi i, si cal, votem a la Conca d’Òdena si volem una nova Igualada, o com es digui el que sorgeixi. El nom no fa la cosa. Els temps han canviat, l’economia és avui global, la competència és molt dura, i sembla evident que hi ha més coses a guanyar que a perdre si anem junts que cadascú per separat. Però em temo que ningú no s’atrevirà a donar la primera passa.
Hi hauria menys cadires per repartir, i als que manen això no els agrada. Deuen ser besnéts dels Burots!
Jordi Puiggròs