Deia aquell funcionari fill de la megalòmana Castella que abans de trencar-se Espanya es trencaria Catalunya. El subjecte en qüestió i el seu entorn tribal són els qui van incitar amb els seus actes i llurs dèries embotides a l’esponja que els fa de cervell, que el terrorisme fanàtic atemptes al cor de la mateixa ciutat que els peixa en deliri i fantasia. Semblant ineptitud -que un dia passarà per tribunals- va posar en el punt de mira -Déu ens lliuri- als que no tenim res a veure amb polítiques de malson i somnis de masturbadors. De fet no cal ser massa espavilat per observar que les terres comtals, la corona d’Aragó i el què modernament anomenem Països Catalans, de trencats ja ho estem. Trencats i separats, social política territorial i administrativament. Tot gràcies a la monstruositat creada per l’espongiformisme de la monarquia carnívora borbònica. I com que no pot trencar-se el que ja va ser trencat, el Principat i els altres territoris germans s’enllacen, es recorden i es reconeixen per compartir la malvestat i violència inicial de l’ocupant: viles cremades, forques, exilis, depuracions intellectuals, neteja arxivística i violació territorial i institucional. Però malgrat el trencadís, com en l’obra d’en Gaudí, tot es pot refer i contra tot pronòstic es mantenim units en sentiment i voluntat de ser, per mediterraneïtat, per afinitat, per dignitat. De fet som, i a diferència de la ficció política que es cou a l’altiplà carnívor, una societat omnívora que és de món i del món. D’aquí que, a casa nostra, colons, fantasmes, desintegrats i amoïnats es retratin sols solets pel què fan diuen devoren i escriuen.
La Casa de Borbó no va voler una mena d’Estats Units Ibèrics, no, l’esponja llavors -i ara- era massa petita per encabir-hi més d’una Constitució, més d’una llengua, més d’un Parlament. Sí, van voler fer-nos banals fent taula rasa imposant a imatge i semblança simplisme lingüístic, rudiment, vulgaritat, ignorància, desinformació i ofec econòmic en forma d’abusius impostos. Lladreguejar per finançar-se i mantenir-se ells rei parents i sequaços. I ara a l’impune personal franquista li cou que la solució final, etnocidi i unificació quètxup, fracassi. La llopada nacionalista del regne no pot pair que al seu esponjós subproducte amb l’assoliment de la independència del territori català li restin tants quilometres quadrats com els que tenia en origen. Una grandària territorial sobre la qual ja cap cap esponjós i rabiós discutiria per indivisibilitat. No han de patir doncs que l’invent castellà es dimensiona en l’espai i en el nombre de DNIs. L’ADN de les persones continuarà més enllà de qualsevol frontera política. No anava desencaminat l’aguerrit inspector d’hisenda: allò que no ha estat mai unit, mai no es podrà trencar; separar-se sí. En canvi la unitat de les dues Castelles, la vella i la nova, serà un afer intern. La deformitat tòxica de l’artificiós Estat no farà altra cosa que retornar a la paridora per certificar-ne la defunció postpart i finalment els Bob Esponja seran feliços mirant-se el melic, o més avall si el sac d’espart que els fa de panxa els ho permet.
En tot cas els qui patim la sobirania esquinçada, el país esquarterat i amb molta població empobrida xandalitzada i esparracada, ens cal seguir aplegats, amorosir clivelles i polir diferencies. Units per refer les desastroses infraestructures públiques i prestacions socials amb que l’hostil Estat ens dota per escarment de patriotes. Transversal unitat de país per vertebrar-nos al voltant de la cultura originada en el substrat que trepitgem i quina flaire n’és la llengua. Ja farem política i vendrem ideologia demà, avui no toca, toca tocar de peus a terra. Sentir-nos més vius que mai quan l’hostilitat i l’anarquia conviden a caos desordre i mort. La realitat a la pell de brau, però, segueix mostrant la crua ruqueria premeditadament aconduïda i promoguda des de les més altes instàncies estatals. La despersonalització causada per la creació d’aquesta identitat de laboratori desvirtua la capacitat de raonar, atura el pensament crític, confon i desarrela l’individu. Sorprèn que malgrat el desori comés amb el diner públic, frau fiscal, comptabilitats paral·leles, diners ensobrats, comissions, enriquiments patrimonials il·lícits, continuem veient per televisió com pèssims polítics, còmics personatges, patètics actors de fireta sospitosos de formar part de trames malversadores i de caire mafiós i delictiu, són aclamats i aplaudits amb fervor folklòric i populista per qui encara baveja per ells. Com a mínim al malmès Principat, a la rompuda Catalunya, votant formacions independentistes convidem a l’esponjós regne a reflexionar, a canviar de rumb a deixar d’espoliar als desafectes i als que mai n’hem estat súbdits. Ho sabem, missió impossible. Ja els hi hem fet repetir unes eleccions enviant-los massa diputats catalans. Repetim-ho. Si no hi pot haver vida en comú viure separats és i serà la solució. Amb referèndum o no.
