El deute municipal fa referència a les obligacions financeres que un municipi adquireix per finançar projectes d’infraestructura, serveis públics i altres necessitats locals. Tot i que pot ser una eina útil per finançar obres importants sense haver d’augmentar els impostos dràsticament a curt termini, si no es gestiona adequadament, el deute es pot convertir en un problema greu.
Això és el que li va acabar passant a Igualada a inicis d’aquest segle, fins al punt de sobrepassar el màxim permès per la Llei. Avui, ho analitzem aquesta setmana, els igualadins tenen el trist honor de tenir l’Ajuntament que més diners deu per càpita de tota la demarcació de Barcelona, segons les xifres del Ministeri d’Hisenda. Malament.
Ens n’alegrem de deure menys als bancs, però ens preocupa arrossegar tants anys una motxilla pesada i pagar-la constantment amb els nostres impostos
Afortunadament, és cert també que l’actual govern municipal de Marc Castells ha fet -i fa- un esforç considerable per reduir la càrrega d’aquesta motxilla financera que va estar a punt d’ofegar l’Ajuntament. El deute s’ha reduït de forma significativa, especialment en el període 2012-2019. És quelcom, d’altra banda, que tenia l’obligació legal de fer, però es va assolir de manera bastant ràpida i efectiva. Altres no ho han aconseguit. Ens preguntem també per què -o millor dit, qui- es va permetre arribar tan amunt en el deute del consistori igualadí, per damunt de què marcava la Llei vigent, limitant de manera exagerada la capacitat d’acció durant molts anys.
Tot i això, a ningú no li agrada deure diners, i menys ser els primers de la “classificació”. Tal com explica la titular d’Hisenda de l’Ajuntament, la hipoteca que té la ciutat -en termes institucionals- encara és important, però menys que abans, i això permet tenir cert joc per millorar els serveis públics i l’obra de govern, i, també, evitar tocar impostos com l’IBI. La gestió adequada del deute municipal és clau per assegurar l’estabilitat financera i el benestar dels igualadins. Ens n’alegrem de deure menys als bancs, però ens preocupa arrossegar tants anys una motxilla pesada i pagar-la constantment amb els nostres impostos, sense més conseqüències que les de perdre, ja fa uns quants anys, unes eleccions municipals.
