L’onada d’expropiacions a l’Anoia per a la implantació de macroprojectes d’energies renovables –que va publicar recentment el BOE i us expliquem aquesta setmana– ens situa davant d’un dilema ineludible: la necessitat de la transició energètica versus la protecció del territori i els seus propietaris. No podem negar la urgència d’abandonar els combustibles fòssils, però l’aterratge d’aquests projectes a la nostra comarca no pot fer-se a qualsevol preu, ni de qualsevol manera.
El que observem en moltes de les nostres poblacions és una preocupant manca de planificació integral i un excés de decisions unilaterals. Empreses promotores, emparades en l’etiqueta d’utilitat pública i en decrets que faciliten l’expropiació de terrenys, la majoria agrícoles, actuen sovint amb una celeritat que deixa indefensos els propietaris. L’augment sobtat del nombre de finques afectades, com s’ha vist amb la planta de Matacan i altres projectes solars a la comarca, és un senyal d’alerta.
És fonamental que l’Administració Pública, en la seva funció de garant de l’interès general, no es limiti a ser una mera intermediària administrativa. Ha d’assumir un paper de salvaguarda activa del dret de propietat i de l’equilibri territorial. La figura d’utilitat pública no pot ser un xec en blanc perquè les empreses passin per sobre dels drets individuals i del consens comunitari. La imminent reunió amb la Generalitat, que ha anunciat la presidenta del Consell Comarcal, Noemí Trucharte, es presenta clau en aquest assumpte.
Cal exigir a les empreses una millor integració paisatgística i territorial i una justa compensació, que no només sigui econòmica, sinó que també consideri l’impacte en l’activitat agrícola i en el mode de vida rural. La planificació ha d’anar per davant de l’execució, prioritzant, per exemple, els emplaçaments en cobertes o zones ja degradades abans que en els camps fèrtils que tenim a l’Anoia.
Aquesta comarca no pot ser el territori de sacrifici de Catalunya. Prou!
